4/9: El pantà

Quan va haver-hi els atemptats de Madrid, l’11-M, algú devia pensar: ja tenim discurs per guanyar les eleccions. L’ambigüitat nacional dels socialistes ha donat oxigen a ETA per actuar. Quan va haver-hi els atemptats de Barcelona i Cambrils, algú devia pensar: ja tenim discurs per vèncer els independentistes. L’obsessió del Govern i la societat catalana per la independència (i la passivitat que comporta) ha afavorit l’atac dels islamistes. Certament, l’endemà els esdeveniments se’ls van començar a torçar. Resulta que a Madrid tot apuntava als islamistes i no a ETA com a autors de l’atemptat. Resulta que a Catalunya la població valorava molt l’actuació del seu govern i de les seves institucions, sobretot dels Mossos. Però els qui havien tingut aquelles idees inicials n’estaven tan enamorats que haurien preferit el sostenella y no enmendalla. Fer-s’hi forts encara que els esdeveniments no confirmessin el discurs. I s’haurien embolicat així en aquest laberint pantanós d’hipòtesis rocambolesques, insignificances presentades com a proves concloents, barreja magmàtica de detalls sobreinterpretats, petites mitges veritats en un mar d’enormes silencis. En el cas de Madrid, l’efecte d’aquell discurs va ser exactament el contrari del que buscava.