26/8: Orgull dels Jocs

S’HA DIT MOLTES VEGADES que els Jocs Olímpics van posar fa vint-i-cinc anys Barcelona al mapa. Es pot dir d’una altra manera: van posar Barcelona en condicions de ser al mapa. Vull dir que els Jocs no van ser només un gran espot publicitari d’una realitat ja existent. Van ser també la creació d’una realitat nova (que es va fer al mateix temps visible). La culminació d’un procés de reincorporació de la ciutat i del país a la modernitat, de la qual se’ls havia apartat cinquanta anys abans. Ser al mapa i fer-hi un bon paper. Els Jocs són la culminació de la transformació i la renovació que van representar per al país els ajuntaments democràtics i l’existència de l’autonomia, després del franquisme. ¿Que aquest procés comportava noves contradiccions, nous problemes, que no era perfecte ni absolutament equitatiu ni al gust de tothom? És inevitable. Passa amb totes les reformes. Però en qualsevol cas, les contradiccions i els defectes eren infinitament menys dramàtics que els de la realitat anterior, a la qual substituïa i a la qual superava. Els Jocs van ser l’expressió, la visualització d’un canvi, i també el seu motor. La represa d’un fil. Amb els anys, se’n poden fer molts balanços. Però, en qualsevol cas, sort que els vam tenir.