4/8: Els pactes es compleixen
JO NO SÉ SI l’antiga Convergència i el PP havien arribat a un pacte segons el qual els convergents votaven a favor de candidatures populars a la mesa del Congrés a canvi que el PP els garantís els grups parlamentaris al Congrés i al Senat. Si el pacte existia, no s’ha complert. Els populars haurien cobrat la seva part, però no haurien pagat quan els tocava. Si ha estat així, Convergència ha pecat d’una immensa ingenuïtat. Que no és una virtut en política, sinó un defecte: pagar d’avançada i refiar-te que l’altre complirà. I sobretot s’hauria produït una altra col·lisió, l’enèsima, entre cultures polítiques.
En la cultura mercantil (més protestant que catòlica) que impregna bona part del catalanisme (no tan sols convergent) el valor de la paraula donada és essencial: un contracte no s’incompleix, un pacte no muta, encara que canviïn les circumstàncies. La diferència cultural sobre el valor dels pactes ja va enfrontar Junts pel Sí amb la CUP. Ara enfronta el Partit Demòcrata i el PP. La cultura mercantil sobre la qual s’ha construït la modernitat europea topa amb cultures alternatives. Una, l’essencialista: qui ja té la veritat revelada (religiosa o revolucionària) no ha de negociar. Una altra, la de la picaresca: ándeme yo caliente...
