Publicitat
Publicitat

Gestos de futur

LES MANS, L’INSTRUMENT FONAMENTAL del sentit del tacte, són, en cert sentit, com ho és la mirada, unes finestres privilegiades de la nostra obertura al món. A través d’elles entrem en contacte amb les coses que ens envolten, coneixent-les a partir d’una proximitat que és el seu principal avantatge, i alhora la seva limitació, respecte de la vista, que només coneix a distància.

Però les mans, a més del seu ús instrumental com a forma de coneixement tàctil del món, són també l’espai privilegiat d’inscripció en el cos de la pròpia història. Les mans, així, en la vida quotidiana de les relacions interpersonals i en l’àmbit de la representació visual, han esdevingut sovint una mena de mapes visibles de la interioritat, cartografies personals de les coses viscudes. Mirar les mans d’algú és, també, una forma de conèixer-lo: no són pas un apèndix irrellevant, al contrari, perquè diuen, i sovint molt!, allò que som.

Però les mans no són només l’instrument del tacte (i, per tant, una via de coneixement) i el dipòsit d’una part de la pròpia història (i, així, un aspecte visible de la nostra memòria), sinó que, també, a més, les mans, de vegades poden ser el lloc privilegiat del gest: tant del gest que expressa una interioritat com del gest que és indicatiu d’una acció. Això les converteix en una de les parts més significatives del nostre cos i, per tant, en vehicle, també, d’allò que el cos diu. Perquè el cos, ho sabem i en fem l’experiència quotidianament, diu coses, moltes coses, contínuament.

Ho va avançar, amb la seva lucidesa habitual, el filòsof Maurice Merleau-Ponty, en una obra seva, titulada Fenomenologia de la percepció, en la qual va intentar respondre al repte, després de la terrible experiència de la Segona Guerra Mundial, d’aprendre de nou a veure el món, amb uns nous ulls. I ho va dir, a la seva manera, l’historiador de l’art Aby Warburg, que va intentar, en el seu descomunal projecte del Mnemosyne Atlas, resseguir la continuïtat d’alguns gestos des de l’Antiguitat fins al món contemporani.

Hi ha, dèiem, gestos expressius, que són la materialització exterior d’una interioritat subjectiva, i que posen carn i cos, podríem dir-ne, a allò que s’esdevé en el fascinant territori del que, a partir del segle XVII, es va qualificar com a teoria de les passions i dels afectes. Són, aquests, gestos a través del quals el cos dóna a veure tots els matisos i subtileses de les commocions de l’esperit, del dolor a la compassió, del desconsol a l’abatiment o de la desesperació, de l’alegria o l’entusiasme.

Però hi ha, també, uns altres gestos més subtils que anuncien el que encara no existeix, i que encarnen, en sentit radical, el principi de l’acció. És el cas de la semiologia del dit índex en la cultura visual moderna, quan, després de la Revolució Francesa, es generalitza el seu ús de manera innovadora. L’índex de la mà, així, ja no assenyala una direcció cap a la qual orientar la mirada, sinó que acaba sent un dels gestos per antonomàsia de l’acció política. No és estrany que aquest gest tan potent travessi tota la cultura visual del segle XX en la iconografia de la militància i de l’activisme polític. Exemple emblemàtic és el que apareix en una fotografia de Willy Ronis, feta el 23 de març de 1938, a la fàbrica Citroën-Javel, en què s’hi veu Rose Zehner, delegada de la CGT, arengant les obreres en vaga. No és només un gest que incita a l’acció, sinó sobretot un gest que l’ anticipa : provoca una reacció, la mobilització de les consciències i dels cossos, i assenyala un futur que encara no existeix però que el gest contribueix a fer possible.