L'amor a les idees
S empre m’he preguntat si les grans obres literàries, aquelles sobre les quals no hi ha dubte de la seva transcendència, des d’Homer o les tragèdies gregues fins a les més rellevants del nostre temps, estan fetes d’idees. La qüestió no és si els seus autors tenien idees o no, o si aquestes obres, quan les llegim, ens suggereixen unes idees o unes altres, sinó si aquelles obres, en el que tenen de rellevants, estan fetes d’idees, és a dir, si podem parlar, pròpiament, en casos com aquests, de literatura d’idees.
És una qüestió semblant a la que podria plantejar-se arran d’una conversa cèlebre entre Mallarmé, el poeta, i Degas, el pintor. Pel que sembla, Degas li va dir a Mallarmé que pensava que ell també podria ser un bon poeta, perquè li semblava que tenia bones idees i bons sentiments. Mallarmé, pel que sembla, estupefacte davant la confessió del pintor, li va dir allò de: “Ah, amic meu, és que no és pas amb bones idees o amb sentiments bons o dolents amb el que es fan els poemes, sinó amb paraules!” Des d’aquesta perspectiva, no són, efectivament, les idees allò que fa bona una obra, sinó les paraules de què està feta, i Mallarmé tenia més raó que un sant!
Però la qüestió és si, en allò que diuen les paraules, cal valorar més les idees que les coses concretes a què les paraules es refereixen. I aquesta qüestió ja no és només una qüestió literària o que afecti les obres textuals, sinó que potser també afecta la vida i la nostra actitud amb ella.
En una escena del tercer acte del Don Joan de Molière, una de les obres més torbadores i inquietants del teatre europeu, el famós llibertí ofereix un lluís d’or a un captaire a canvi que sigui capaç de renegar. El captaire s’hi nega, però, tot i així, Don Joan li dona la moneda, igualment, amb un enorme menyspreu, però amb unes paraules que tenen el valor d’un manifest: “ Va, va, je te le donne pour l’amour de l’humanité ” (“Va, va, te’l dono per amor a la humanitat”). ¿Amor a la humanitat, Don Joan, el transgressor de tot el diví i l’humà, que no reconeix res de sagrat o inviolable, ni la vida, ni l’honor, ni l’amistat, ni l’edat? Aparentment, la frase de Don Joan és el súmmum del cinisme: ¿ell, justament, que ha deixat al seu darrere sang i mort, vides esquinçades i dissort sense comparació, “amor a la humanitat”? Però les seves paraules no són cíniques, sinó sinceres: Don Joan s’estima la humanitat, en abstracte, però no s’estima els humans concrets i singulars, als quals no té cap mena de recança de maltractar un cop se n’ha servit, per als seus interessos o per al seu desig.
Aquest amor a la humanitat de Don Joan (que és, de fet, amor a la idea d’humanitat) expressa, en negatiu, una certa manera de pensar que s’empara en les grans idees, essencials i genèriques, tot amagant, al mateix temps, un infinit menyspreu per la individualitat i la concreció de les coses a les quals les idees remeten. Aquest amor a la humanitat, en la seva idea, és, en realitat, correlatiu del menyspreu absolut pels humans concrets i singulars. I això és el que ens força a pensar sobre aquest estrany amor per les idees quan una idea, com la d’amor a la humanitat, pot quedar desmentida pel menyspreu correlatiu respecte als humans. És com allò del racisme, que ningú reconeixeria en la idea com a definició pròpia, però que pot orientar completament les accions concretes. O com els que pensen que la literatura és d’idees quan, en realitat, les idees, ni ens les trobem caminant pel carrer ni per les pàgines dels llibres, sinó que el que ens hi trobem, per sort, són moltes altres coses. Coses, no idees, que elles, prou feina tenen!
