24/09/2017

La llibertat no arriba sola

3 min
La Llibertat  No arriba sola

El 13 de gener del 1948 Gandhi començava un nou dejuni dels que van commocionar el món per la força pacífica del seu gest. El fotògraf Henri Cartier-Bresson va obtenir el permís de visitar-lo i el dia 30 es va presentar a casa seva, a Birla House, en bicicleta. El jardí de la propietat era ple de gent en busca d’audiència, un consell o una benedicció. Cartier-Bresson ja li havia fet algunes fotografies, enmig d’altra gent, caminant, sostingut pels seus nebots Abha i Manu, a causa de la seva extrema debilitat. El fotògraf, a certa distància, l’observa d’esquena mentre parla amb un visitant: els dos homes estan cara a cara. El Mahatma, assegut en una tarima, amb les cames creuades i l’esquena recolzada a la paret. Cartier-Bresson dispara la seva càmera i fa la fotografia: en aquest moment, Gandhi, que dona l’esquena al fotògraf, aixeca el braç esquerre, amb el palmell de la mà cap al cel i els dits oberts, amb un gest d’una extraordinària expressivitat.

Pierre Assouline, biògraf del fotògraf, va reconèixer la força immensa d’aquesta imatge: “Una mà pot dir tant com un rostre. Aquests dits que conten tota una història i representen tota una vida són el darrer retrat de Ghandi”. En realitat, són “l’única arma amb què compta per cobrir de vergonya tot el món per usar la força, no per protegir-se, sinó per destruir”.

En el segle d’Hiroshima i el Vietnam, dels camps d’extermini i del gulag, de la colonització ferotge i les deportacions en massa, el gest d’aquest home esquifit, dèbil fins a gairebé trencar-se, s’erigeix en bandera inapel·lable de la pau i de la resistència no-violenta, de la llibertat creativa, de l’emancipació dels pobles i del respecte per les diferències. Una mà movent-se per dir amb el cos el que el cap pensa, el cor sent i la voluntat vol. Un gest que destil·la la convicció segons la qual la veritat és el valor polític suprem i la coherència ètica és preferible a la victòria militar. Amb unes aspiracions teòriques més aviat modestes, Gandhi va alliçonar la nostra època sobre la força indeturable de la resistència pacífica, que no té res de passiva.

Tan gran és la lliçó de Gandhi que Emmanuel Lévinas, el 1972, recordant Jacob Gordin, va afirmar que, de tan obvi que ha arribat a ser, “el nostre temps ja no té necessitat de ser convençut del valor de la no-violència”. Lévinas s’empara en el que bé podria considerar-se una evidència històrica: “La guerra contra la guerra perpetua la guerra, eliminant-li la mala consciència”. I guerra, aquí, és violència: la violència contra la violència perpetua la violència, el missatge fort de Gandhi.

Durant mesos, les discussions polítiques al nostre país han girat al voltant de paraules comodins, com el binomi legalitat - legitimitat o les nocions de sobirania, autodeterminació o desobediència. Tanmateix, en aquest moment de decisió col·lectiva al voltant de l’exercici sense reserves de la llibertat i la sobirania, i davant l’atac i la suspensió de drets fonamentals, la multitud mobilitzada ha incorporat, sense que ningú l’hagi decretat, una noció nova: la pràctica de la resistència com un exercici proactiu, no reactiu, de la llibertat creativa. Hannah Arendt tenia raó quan deia que l’essencial de l’acció política és la nativitat, la producció creativa d’alguna cosa nova que interromp el curs de la història. Ara estem redescobrint, en places i carrers, que la resistència no és només l’oposició a la coacció i la repressió, sinó l’exercici proactiu de la llibertat com a defensa de la iniciativa política i col·lectiva d’una comunitat i de les seves institucions d’autogovern.

Continuarà l’1 d’octubre.

stats