No et posis filosòfic!
Una estranya convicció, molt generalitzada, tendeix a atribuir a la filosofia una forma de reflexió abstrusa i hermètica, que es caracteritza pel seu allunyament de la vida i la realitat. Quan pregunto als meus estudiants, i ho faig des de fa més de tres dècades, què és el que saben de la teoria de les idees de Plató, per provar si són capaços d’explicar-me el que han sentit a dir, de manera per a mi sempre sorprenent assenyalen amb el dit cap al cel. Com si les idees estiguessin en un altre lloc que el que ocupen els seus cossos, en un estrany espai que no és el que ells mateixos ocupen, cosa que, com és fàcil d’imaginar, és una barbaritat absoluta: perquè, si les idees no són entre nosaltres, amb nosaltres, aleshores, on són?
Val a dir que aquest tòpic fa segles que dura. Ja entre els grecs corria una anècdota, referida a Tales de Milet, que la tradició va consagrar com el primer filòsof, molt eloqüent. Sembla que caminava un dia per un carrer, abstret i concentrat, pensant en les seves coses, amb aquesta activitat que, com és sabut, no és exclusiva dels filòsofs. La qüestió és que es va entrebancar i va caure. Una noia de Tràcia, veient-lo, es va posar a riure, i li va retreure que, si no hagués estat tan pendent de les coses del cel i hagués tocat de peus a terra, no li hauria passat. Tales, així, inaugura la imatge del filòsof com un personatge excèntric, entotsolat, preocupat de coses allunyades de les que ocupen la resta dels mortals i, per això, negligent amb allò de què està feta la vida.
Cervantes va recollir una versió peculiar del mateix tòpic, quan va prologar El Quixot amb uns versos d’un diàleg entre els cavalls Babieca i Rocinante. Babieca li retreu a l’altre: “ Metafísico estáis ”. I Rocinante li contesta: “ Es que no como ”. Com si, efectivament, la metafísica, una de les disciplines filosòfiques, fos una mena de deliri especulatiu incomprensible i només explicable per una disfunció orgànica. Com explica el filòsof Santiago Alba Rico en el seu darrer llibre, Ser o no ser (un cuerpo), sor Juana Inés de la Cruz, en la seva Carta a sor Filotea, va escriure que “si Aristòtil hagués cuinat, hauria pensat més i millor”. De pas: pobre Aristòtil! Podria fer-se una antologia de totes les coses que se li han retret i atribuït durant vint-i-cinc segles, i segurament constituiria un tractat a mig camí entre la història dels disbarats i la història de la infàmia.
En qualsevol cas, sembla que a la filosofia, des de sempre, se li ha retret el seu treball amb les idees. Però què són les idees si no allò de què també està feta la nostra vida? Som éssers fonamentalment lingüístics, perquè tot el que som, en part, arriba a ser-ho perquè som capaços de dir-ho. ¿I com es pot dir alguna cosa si, en allò que diem, amb les paraules que l’expressa, no hi ha, també, indestriablement, una idea que li dona dimensió abstracta i, així, la converteix en matèria de pensament, és a dir, en matèria digna de ser pensada? ¿O és que hi ha un llenguatge mental o verbal que no passi pel pensament? La veritat és que, sentint segons qui, seria fàcil de dir que sí: que hi ha qui no deixa de dir paraules, però que, de pensament, no n’hi ha gens. Però, mal que ens pesi reconèixer-ho en alguns, no podem ni tan sols parlar si no és perquè les paraules sorgeixen del pensament. Una altra qüestió és com són les idees, perquè n’hi ha d’útils i d’inútils. Idees que ens fan mal i d’altres que ens salven la vida. Idees que ens permeten emancipar-nos i d’altres que ens sotmeten i humilien. Idees, també, i aquestes són les bones, capaces de canviar el món. Per a bé, s’entén, esclar.
