Publicitat
Publicitat

'Nulla dies sine linea'

Nulla dies sine linea, ni un dia sense línia. Amb el pas del temps, aquesta màxima ha arribat a significar que era recomanable no passar cap dia sense escriure, com a mínim, una ratlla. I és comprensible que, en una cultura com la nostra, marcada des dels orígens per l’escriptura, l’escriure passi pel davant del dibuixar o pintar. Encara avui, es considera l’alfabetització (aprendre a llegir i a escriure) com un procés elemental de la formació educativa, de la qual ha quedat gairebé exclòs l’aprenentatge visual. On s’ensenya avui a mirar les imatges? O potser pensem que no cal aprendre a llegir-les, com fem amb els textos?

Tanmateix aquest lema, en realitat, era la màxima, en versió llatina, atribuïda a un pintor prodigiós i virtuosíssim de la Grècia antiga, Apel·les. Nulla dies sine linea, així, significava: ni un dia sense dibuixar almenys una línia. Plini el Vell va donar forma a una història meravellosa, que, durant segles, va ser cèlebre entre artistes. Apel·les, cansat de sentir parlar molt i amb grans elogis del pintor Protògenes, va viatjar a Rodes per conèixer-lo. No el va trobar al seu estudi, on només hi havia el seu cavallet, amb una taula que ja estava preparada per pintar-hi a sobre. Apel·les va voler deixar el testimoni de la seva visita, en forma d’una línia, extremadament fina, dibuixada amb un sol color i d’un sol traç, de punta a punta de la taula. La línia era fàcil d’identificar com la seva signatura, ja que tothom, diu Plini, coneixia la màxima d’Apel·les. Quan va tornar Protògenes, va veure la línia, en va reconèixer l’autor, i més que una salutació la va considerar un desafiament. Llavors, utilitzant un color diferent, va dibuixar una altra línia, enganxada a la part superior de la primera, encara més prima i perfecta. Quan Apel·les va tornar a Rodes, les va veure i, conscient del repte, va donar el cop mortal: va dibuixar una tercera línia, encara molt més fina que la segona, de forma que, d’un sol traç i amb color diferent, va tallar les altres dues pel mig. Protògenes, sembla, va llançar la tovallola.

Una visió romàntica de l’art ha acabat per consagrar l’originalitat, la inventiva i la transgressió de les normes com l’essència de l’artista genial, però, durant segles, l’art de la pintura estava lligat al desenvolupament refinat i complex de les tècniques materials de la producció d’imatges. Perquè és cert que la pintura, com deia Leonardo, “ è cosa mentale ”, però, com va saber veure fins i tot un idealista radical com Hegel, quan va escriure que la bellesa és la irradiació sensible d’una idea (“ Das sinnliche Scheinen der Idee ”), la pintura desplega el seus pensaments a través de la materialitat que l’expressa. L’anècdota de Plini recorda, com va recordar Simon Schama a propòsit de Rembrandt, tot el que, durant segles, es va considerar que un pintor de talent havia de practicar: destresa, disciplina i fulguració imaginativa.

Una línia? Podria semblar la cosa més simple del món, però no ho és. A Tàpies, al final de la seva vida, li agradava recordar les paraules del gran pintor japonès Hokusai quan va assolir el cim del seu mestratge pels volts de la norantena i va gosar afirmar: “Ara, finalment, començo a entendre com es dibuixa una línia”. El mateix podrien haver dit Velázquez, que en va deixar dues de paral·leles, contundents i perfectes, en el marc del quadre pintat dins Las Meninas, en el llindar que defineix la clau de la seva pintura, o Joan Miró, que en va fer tres, una a cadascun dels quadres del seu tríptic L’esperança del condemnat a mort. Màxima simplicitat, màxima profunditat. No hi ha res més difícil!