Publicitat
Publicitat

Passar la paraula

ÉS UN DELS JOCS MÉS FASCINANTS DE LA CANALLA D’ABANS, abocada a entretenir-se i jugar amb no res. Hi jugàvem molt, sobretot quan érem molta colla. S’asseia tothom a terra, en rotllana, i a qui li tocava de començar havia de dir, a l’orella de qui tenia al costat, sense que els altres el sentissin, una paraula xiuxiuejada -o de vegades una frase-, i qui l’havia escoltat feia el mateix amb qui tenia a l’altre costat. I així fins al final de la rotllana: tothom havia de parar l’orella, provar d’entendre el que li deien i, després, repetir-ho, sense fer trampes: dient allò que havia sentit o que havia entès. Sempre hi havia els més vius, que ho deien molt ràpid, per dificultar l’escolta i entrebancar la cadena de la recepció. Al final, sempre, inequívocament, el resultat era completament diferent de la paraula o frase que havia iniciat el joc. De vegades, el resultat final era el contrari -o fins i tot la paròdia- del que havia estat la primera cosa dita. I, per rematar-ho i trobar el culpable -perquè sempre, en tot, ens tranquil·litza pensar que hi ha un culpable-, es refeia en veu alta i en sentit invers tota la cadena.

Més que una escola d’escolta era un aprenentatge, intuïtiu i implícit, de gran valor: la constatació que les paraules, passant per la transmissió de boca a orella, es gasten. Com les monedes, que passant de mà en mà, acaben, amb el temps, gastant-se, fins que els perfils es desdibuixen i les figures, en principi nítides i precises, acaben gairebé per esborrar-se.

I és veritat, perquè les paraules es gasten. Molt sovint per l’ús. Com més s’usen, més es gasten. I és un efecte paradoxal, perquè semblaria que l’ús preserva les paraules. Tanmateix, com més vives són més es desgasten, ampliant de vegades el seu camp de significats o de vegades modificant-los. Com més viva és una llengua, més varia i, per això, el desgast de vegades enriqueix les paraules, que acaben dient, sovint, més del que originàriament significaven. Però també es desgasten, perdent els perfils i amputant la seva riquesa matisada originària, per un abús que les desdibuixa: passa, i molt sovint, amb certs conceptes, que acaben significant, de vegades, el contrari del que en principi, quan eren cristalls polits i ben definits, deien. I així veiem, malauradament, carregar-se de brutícia paraules en origen nobles: només cal pensar, per exemple, en la paraula política, o polític, de les més nobles, originàriament, en totes les llengües, però malmeses per l’abús i el desmentiment que, sovint, la realitat imposa al que el llenguatge voldria dir. Passa, i en trobaríem molts altres exemples, amb fraternitat, que pot arribar a significar, per la contaminació xenòfoba, el contrari del que deia a finals de segle XVIII. El mateix passa, en cert sentit, i per altres raons, amb algunes altres, com tolerància, solidaritat, llibertat o algunes altres paraules fundacionals de la modernitat. De vegades, també, algunes paraules se les apropia algú, i també les fa malbé, incòmodes, fins i tot molestes, com passa amb família o llengua materna.

I altres, de vegades, es gasten, en una pirueta extraordinàriament paradoxal, per la seva manca d’ús, i esdevenen, quan els parlants les abandonen, anacròniques, obsoletes, velles i, com un dia sentenciarà el diccionari normatiu, arcaiques. I aleshores provocaran un curiós -i injust!- efecte: que qui encara perseveri en el seu ús sentirà el retret, velat o explícit, de pedanteria, i provocarà, amb això, una sentència irremissible que sembla condemnar-les al calaix de les coses abandonades, mentre la llengua s’empobreix.