Publicitat
Publicitat

‘Signum harpocraticum’

EL GEST ÉS UNA PETITA REVOLTA DEL COS. N’expressa l’acció i el desig, els matisos contradictoris de les passions i la força indeturable de la vida. El gest és el cos en moviment, però carregat de significat. Una mà dreçada enèrgicament, un cop de puny a sobre de la taula, la cella que s’alça, una carícia acostant-se a un altre cos, un somriure a mitges diuen, amb una eloqüència que no sempre les paraules troben, el pensament del cos. Perquè el cos també pensa, a la seva manera, i expressa i mostra el que pensa amb una subtilesa incomparable.

El gran historiador de l’art André Chastel va plantejar, a partir d’aquí, un repte radical: “La interpretació de l’obra pictòrica pot i ha de fer-se a partir de la gestualitat”. I encara hi va afegir: “Cal posar provisionalment entre parèntesis la consideració dels estils en benefici de l’examen de les formes, tractant-les com a llocs específics de pas del significant al significat”. I és que els gestos expressius són un dels grans mitjans que l’artista ha tingut a la seva disposició, al llarg de la història, per suscitar reaccions comparables a les que vivim. Tanmateix, més enllà de l’art, els gestos parlen de nosaltres i dels altres, com si s’avancessin per mostrar allò que algú és, o pensa, o fa. Per això un gest, només un gest, pot enamorar o irritar, resoldre una situació tensa o provocar-la, recordar-nos el passat o avançar-se al futur. El gest és sempre un terratrèmol que sacseja la, de vegades, quietud inexpressiva del cos.

Sovint, el pensament segueix les paraules, corrent-hi al darrere, delerós, com qui malda per no perdre un tren i quedar-se palplantat a l’andana. Però algunes vegades, quan les paraules són moltes, tantes que s’amunteguen les unes sobre les altres, produint una cacofonia indesxifrable, cal aturar-se, en silenci, i callar per pensar, per no afegir-hi més paraules que, en aquest context, estarien més a prop del soroll que del diccionari. I és un gest, de llarguíssima tradició en la nostra història cultural, el que expressa, millor que cap altre, aquest parèntesi enmig del fragor, per avaluar les paraules dites i escoltades, per ponderar-ne la coherència i el rigor, l’abast i l’efectivitat, i sobretot per saber què en fem. És una actitud mental, ben cert, però també una actitud del cos, a través del qual passa, com un llampec, tot allò que som i que ens passa.

El trobem en una estàtua d’Harpòcrates de la Vil·la Adriana, a Tívoli, en què la imatge evoca la descripció de Plutarc: quan només s’amunteguen paraules, de tantes com n’hi ha, el déu nen, “en senyal de discreció i silenci, es posa un dit davant de la boca”. Així, declara que, més que afegir-hi unes altres paraules, cal guardar silenci, encara que sigui per un moment, o bé tancant la boca per callar, o bé suggerint a l’interlocutor de fer-ho. No és pas un gest imperatiu ni, encara menys, prohibitiu: només el suggeriment que, per uns moments, convé deixar de parlar per retrobar en silenci la calma amb què les paraules puguin arribar a ser, altre cop, un lloc d’encontre. És un gest que travessa segles: el gest harpocràtic ( signum harpocraticum ), amb el qual el cos declara, d’una manera que encara ens és immensament familiar, que cal, per una estona, fer silenci, callar, deixar de dir.

A diferència de la rotunditat d’ El pensador de Rodin, que destil·la una imatge de l’esforç titànic que de vegades reclama l’acte de pensar, aquest gest fascinant, habitual fins i tot entre els infants, reclama, com qui no fa res, una mica de calma per pensar. La calma després de la batalla. O abans. Com ara.