Les llàgrimes, per als cocodrils
Desconcert i estupefacció. Els resultats de les eleccions nord-americanes ens confronten amb el que tothom considerava imprevisible i amb el que ara, en calent, sembla encara incomprensible. Imprevisible: la premsa més informada, de manera molt majoritària, a banda i banda de l’Atlàntic, i els analistes més lúcids, a més de totes les enquestes, desqualificaven per inversemblant que Trump guanyés les eleccions. Incomprensible: és realment difícil de comprendre que un discurs tan explícitament i inequívocament reaccionari, en tots els fronts, hagi obtingut una victòria tan neta i clara.
Tendim a analitzar els comportaments electorals en termes de racionalitat, com si només la justa avaluació dels guanys i pèrdues, des d’una perspectiva política orientada per la confiança en el progrés d’una societat concreta, fos el criteri que orienta la decisió lliure dels membres d’una col·lectivitat. Des d’aquesta perspectiva, que no exclou la dimensió moral, provoca estupor que la major part de la ciutadania nord-americana hagi apostat per un candidat que no ha amagat mai les seves motivacions ni les seves conviccions. Trump s’ha mostrat prepotent i narcisista, masclista i homòfob, ultranacionalista i xenòfob. S’ha enfrontat als “polítics” com si ell no ho fos, i a la “premsa” com la responsable de tots els mals. Ha utilitzat la mentida i la difamació per insultar Obama i Clinton i propagar rumors infundats. Ha defensat les armes, ha elogiat Putin, ha articulat un discurs brutal contra “els estrangers” que seria difícil d’assumir fins i tot per a Reagan o els Bush. S’ha oposat frontalment a l’intervencionisme estatal en la correcció de les dinàmiques socials i ha proposat un rearmament supremacista de la ideologia WASP. Al costat del programa de Trump, el Tea Party sembla una tropa de happy flowers. I tot i així ha guanyat.
La victòria de Trump desafia la comprensió racional. Però, com va escriure Hannah Arendt el 1953, “si ens limitem a saber contra què lluitem, sense encara comprendre-ho, menys encara sabrem ni comprendrem a favor de què estem lluitant”. Arendt es preguntava, estupefacta, com era possible que els moviments totalitaris haguessin sorgit en societats no totalitàries. Nosaltres avui hem de preguntar-nos com és possible que un discurs políticament tan populista, regressiu i, en moltes coses, abominable com el de Trump hagi sorgit i guanyat en una societat profundament democràtica con la nord-americana. ¿És suficient apel·lar al fet que Obama no hagi fet tot el que havia promès? ¿És suficient esgrimir que Clinton era la candidata de l’establishment? ¿És suficient reconèixer l’antipatia personal que Clinton sembla que provocava? ¿És sostenible atribuir la victòria de Trump a l’Amèrica profunda o a l’estupidesa dels milions que l’han votat?
Arendt, provant de comprendre la, segons ella, incomprensible acceptació popular dels governs totalitaris allà on havien triomfat, reconeixia, amb impotència, que “vivim en un món cap per avall, un món en què no podem orientar-nos acatant les regles del que un dia va ser el sentit comú”. I feia un diagnòstic: “La niciesa s’ha tornat tan comuna com abans ho era el sentit comú”. Em temo que moltes de les anàlisis d’urgència que s’estan fent en aquestes hores parteixen d’aquella “moda detestable”, que deia Chesterton, de considerar “idiota” l’home comú (the common man). ¿O és que la ciutadania, sigui on sigui, només pot ser considerada com a madura quan les seves decisions col·lectives coincideixen amb les nostres opinions polítiques? ¿O és que la democràcia no consisteix, precisament, en el principi segons el qual potser els altres poden tenir una certa raó, encara que sigui amb opcions radicalment diferents del que nosaltres defensem? Sé que fereix pensar-ho.
El problema, per molt que amb la urgència del moment ens costi de veure-ho, és per què una opció com aquesta ha mobilitzat el vot majoritari de la societat nord-americana. Un problema, d’altra banda, indeslligable d’un altre: ¿on són els vint milions de vots que Obama va mobilitzar el 2008 i que, amb les dades que ara mateix tenim a mà, sembla que s’han quedat a casa?
¿Deu tenir raó Martha Nussbaum, que el maig passat, davant de l’ascens de l’opció de Trump, ja alertava del poder extraordinàriament mobilitzador del discurs de la ràbia i de l’odi, un discurs destructiu, a la contra i reaccionari, en sentit etimològic? Ella suggeria que, en situacions de descontentament generalitzat, mobilitza més la ràbia destructora que la possibilitat constructiva que no defuig les complexitats i reclama paciència, molta paciència, perquè res difícil pot resoldre’s fàcilment.
Massa convençuts de la capacitat de la racionalitat política per determinar el vot, ¿no hem menystingut, tots plegats, el que Trump representava, per execrable que ens sembli, i que, finalment, li ha donat la victòria? Potser hauríem de començar a pensar el que ha passat. I no ens enganyem: Trump és el símptoma d’una amenaça ben real. Faríem bé de deixar les llàgrimes per als cocodrils. Tenim molta feina.
