23/11/2016

La solidaritat dels pertorbats

4 min
La solidaritat dels pertorbats

Des de l’època en què, amb la meva colla d’amics i amigues de tota la vida, ens dedicàvem al teatre aficionat, ens va quedar un brindis, manllevat de L’amansiment de l’harpia de Shakespeare, potser la seva comèdia més inquietant, que recuperem sovint quan ens retrobem per celebrar qualsevol cosa: “A la salut dels tiradors que l’erren!” En el context de la comèdia, la frase ve a ser un reconeixement dels errors feliços, de les equivocacions que acaben bé i dels beneficis de l’atzar que redrecen allò que estava mal encaminat. Equivocar-se, segons els brindis, pot ser, d’alguna manera, una altra forma d’encertar-la.

He pensat sovint en aquest brindis arran d’algunes sonores equivocacions col·lectives, en l’àmbit internacional, que, recentment, dibuixen un panorama de futur més aviat tèrbol i que sembla que contradiuen l’optimisme del brindis shakespearià. Brexit, Rajoy, Trump, Colòmbia... Decisions col·lectives que porten a dubtar raonablement que siguin encertades. Sobretot si es té en compte que el legítim malestar que provoquen decisions polítiques com aquestes acaba per orientar no pas una sortida que pugui resoldre els problemes que hi ha a la base del malestar sinó, més aviat, l’augment dels problemes que precisament es pretén resoldre.

En ocasions com aquestes, torno sempre a dues actituds morals que em semblen modèliques per orientar l’acció política.

D’una banda, Léon Blum, a qui recordava amb emoció Emmanuel Lévinas en el seu llibre Humanisme de l’altre home : “La nostra època -va escriure- es defineix [...] perquè és acció per un món que ve [...]. A la presó de Bourassol i en el penal de Pourtalet, Léon Blum enllestia un llibre el mes de desembre de 1941. I hi escrivia: «Nosaltres treballem en el present, però no pas per al present. Quants cops, en les reunions populars, he repetit i comentat les paraules de Nietzsche: ‘Que el futur i les coses més llunyanes siguin la regla de totes les coses presents’»”. I ho escrivia l’any 1941, quan Europa s’enfonsava! I Emmanuel Lévinas va afegir-hi: “Hi ha vulgaritat i baixesa en una acció que no es concep més que per a l’immediat, és a dir, a fi de comptes, per a la nostra vida. I hi ha al contrari una noblesa immensa en l’energia alliberada de la pressió del present. Actuar per les coses llunyanes [...] és el cim de la noblesa”.

D’altra banda, Jan Patočka, el filòsof txec que va morir el 1977 després de deu hores d’un brutal interrogatori policial i que és autor de la mítica Carta 77 en defensa de les llibertats a la Txecoslovàquia estalinista. Havia escrit que la pau pot ser, també, de vegades, un dels rostres de la guerra, i que, un cop desencadenada la guerra, la seva víctima és la humanitat: “És a dir -va afegir-, la víctima de la pau i de la llum”. Va ser en aquest context que va escriure paraules encara avui tan necessàries com aquestes: “L’home està encadenat a la vida per la mort i per la por: és, per això, extremadament manejable”. I convertir-nos en manejables és el que fa, de la vulnerabilitat de la nostra situació, un perill social i polític a les mans de gent sense escrúpols.

Per això, Patočka recordava sovint que cal entendre, a cada moment, on es juga la batalla en favor de la llibertat i la justícia. Va ser ell qui va parlar de “la solidaritat dels pertorbats”. Deia que els pertorbats són els qui han fet l’experiència traumàtica de la injustícia i que, per això, estan en condicions de comprendre què hauria de conduir-nos a una vida digna i què podria conduir-nos a la mort. “La solidaritat dels pertorbats”, va escriure, vindria a ser la solidaritat dels que no s’acontenten amb l’actual estat de les coses, en allò que tenen d’injustes i desiguals, la solidaritat dels que comprenen el que cal fer per aconseguir una societat més justa i igualitària. “La solidaritat dels pertorbats”, deia, és l’única que “pot permetre dir «no» a les mesures que eternitzen l’estat de guerra”.

Hi ha qui, en aquesta guerra contra la injustícia i la desigualtat, entrega la trinxera a l’enemic, precisament al responsable de l’estat de les coses, i qui, al contrari, persevera no només en la defensa de les trinxeres sinó en la seva multiplicació a tot arreu, per tal que una altra situació i un altre món siguin possibles.

Com va escriure el també filòsof Paul Ricoeur, prologant l’edició francesa dels Assajos herètics de Patočka, invocant alhora Hannah Arendt, la política no es pot definir només per la mera gestió de l’economia o del mercat laboral, com la simple distribució dels recursos a disposició. La finalitat de la política, va dir, és “la vida per la llibertat, i no la vida per la supervivència o fins i tot pel benestar”. Potser és bo de recordar-ho ara precisament que, en tants llocs, i davant de condicions tan dures, en tots els sentits del terme, molts senten la temptació, potser legítima, però suïcida, d’entregar la possibilitat de treballar per resoldre els problemes als que més faran per incrementar-los encara més i per tornar-los més greus i irreversibles.

stats