Publicitat
Publicitat

La cadira, el lloc propi

No estranya que totes les institucions “disciplinàries”, que en deia Foucault, eliminin les cadires individuals en benefici dels bancs: presons, casernes, esglésies, abans escoles

Pocs objectes tan humans com la cadira. De fet, en si mateixa, la cadira no és res, tot deriva de l’ús que arriba a tenir i dels usuaris que se la fan seva. D’aquí que pugui ser indici i símbol de poder, però alhora d’una radical modèstia. De la cadira (o càtedra) de sant Pere a les cadires per sortir a la fresca. Precisament perquè la cadira s’omple de significat pel seu ús, a través del qual queda lligada íntimament a aquell que s’hi asseu, la cadira és, entre els objectes domèstics, el que més aviat queda humanitzat, gairebé per contagi. Encara a moltes cases cadascú té la seva, igual que el seu lloc a taula, com si la cadira testimoniés, per si sola, el passat sedentari dels nòmades que van deixar de ser-ho. I sedentari, en realitat, vol dir que té cadira i, amb ella, un cert lloc. La cadira singularitza un lloc, per provisional que sigui, i ens arrenca, de vegades com a hostes, del nostre nomadisme immemorial.

No estranya que totes les institucions “disciplinàries”, que en deia Foucault, eliminin les cadires individuals en benefici dels bancs: presons, casernes, esglésies, abans escoles. D’altra banda, una cadira no va mai sola, ni que un visqui sol: és com si la seva essència reclamés companyia. Així ho va mostrar l’artista Ai Weiwei en la seva instal·lació a la Documenta de Kassel, el 2007, quan va omplir tots els espais de la mostra amb 1.001 cadires de fusta de la dinastia Qing, perquè els visitants s’asseguessin.

A més, les cadires són autèntics dipòsits de memòria. Ho va expressar, en un text bellíssim al Cavall Fort el 1967, Antoni Tàpies, explicant que qualsevol objecte, com l’art, pot dir-nos coses: “Mireu l’objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l’univers que comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes, l’amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que deu haver aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada... Tot, tot participa de la vida i té la seva importància. Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar”.

Els artistes sempre s’hi han sentit fascinats. La pintura holandesa del segle XVII, que va descobrir la màgia de coses quotidianes, va omplir les teles de cadires. Van Gogh i Gauguin van deixar el testimoni de la seva amistat pintant les cadires en què s’asseien. Joseph Kosuth va fer una obra cabdal de l’art conceptual, el 1965, amb tres cadires: una de fusta, una fotografiada i una descrita amb paraules. Karl Biedermann, en un memorial que recorda la violència de la deportació i l’extermini, va deixar a la Koppenplatz de Berlín l’escultura d’una taula amb una cadira dreta i una altra caiguda a terra, imatge desolada d’una casa abandonada per força i buida ja per sempre. I Doris Salcedo, a Bogotà, va despenjar per la façana del Palau de Justícia 280 cadires de fusta que encara hi són, en record i denúncia de la massacre militar del 7 de novembre del 1985, que va provocar un centenar de morts.

Una cadira buida, com en la tradició jueva del Seder, és la més poderosa metàfora de l’hospitalitat: sempre espera algú, i ens recorda que ningú no pot privar ningú de seure-hi, d’ocupar un lloc en una terra lliure, de ser acollit. El sagrat dret d’acollida, que deien els grecs antics.

PUBLICITAT
PUBLICITAT