07/05/2017

Ser d’un lloc, ser d’enlloc

3 min
Ser d’un lloc, ser d’enlloc

Què vol dir “ser d’aquí”? Què vol dir “ser d’un lloc”? Aquestes són les preguntes sobre les quals Joan Vergés i Sílvia Planas, en nom de la Càtedra Ferrater Mora i l’Institut d’Estudis Nahmànides, em van convidar a pensar ara fa uns dies, i confesso que pocs cops m’han forçat a reflexionar sobre una qüestió tan difícil i que, tanmateix, és tan urgent.

Per tot el planeta, i per descomptat també aquí, s’està estenent una multinacional de l’odi que respon a una lògica tòxica basada en una doble dinàmica: d’una banda, l’afirmació d’un nosaltres majoritari i homogeni (que s’afirma en “un comú” restringit i excloent), amb drets naturals sobre la terra i el paisatge, la ciutat i la tradició, la llengua i la cultura, l’educació i la sanitat; i, d’una altra, la institució d’un ells també homogeni i, a més, estigmatitzat com a foraster, estranger i com a minoritari. La importància del pes de la dialèctica majoria-minoria és igual de perversa, en aquest sentit, que la dialèctica propi-estranger, ja que no serveix per a reclamar, per a les minories, el reconeixement de la seva singularitat i el respecte per les seves diferències, sinó per a guetitzar aquesta identitat com quelcom de fora que hauria de doblegar-se a la majoria natural. Tant se val, en aquests casos, que aquesta lògica endimoniada negligeixi el caràcter propi d’algunes d’aquestes minories: encara que fins i tot hagin nascut al lloc del qual se les exclou, sempre seran vistes com a forasteres i alienes.

Però, què vol dir “ser d’aquí”? Què vol dir “ser d’un lloc”? Qui és d’aquí? El que hi ha nascut? El que hi viu? El que hi treballa? El que parla la llengua del país? El que té els costums que se suposa que són els costums del país? “Ser” d’un lloc apel·la a l’ésser d’algú i, per tant, defineix la seva identitat. Però l’ésser d’algú i la seva identitat es defineix de manera múltiple, perquè ens definim per múltiples pertinences: al lloc on hem nascut, ben cert, però també al lloc on vivim i treballem. I aquestes pertinences poden no ser coincidents. El lloc on s’ha nascut és, de vegades, una arrel, però no pot ser un estigma, ni un impediment a ser d’un altre lloc si es viu o es treballa en un lloc diferent d’aquell on s’ha nascut.

Quina importància té, en la identitat de qualsevol persona, el lloc d’on és? I què se’n deriva, del fet de “ser d’aquí” o de “ser d’un lloc”? Quins estranys privilegis atorga, ser d’aquí o ser d’un lloc, si és que n’atorga alguns? I és just que sigui així? És a dir: ¿pot privar-se algú, pel fer de no ser d’aquí o d’un lloc, dels drets o privilegis que tenen els que són d’aquí o d’un lloc?

En un text fundacional de la cultura europea, potser la més trista i desolada de les tragèdies gregues, Èdip a Colonos, Sòfocles explica que, quan Èdip arriba a Atenes, desterrat de Tebes, sense casa ni pàtria, vell, cec i esgotat, miserable, desposseït de tot, guiat per les seves dues filles com algú que no es pot valdre per si sol, pregunta al primer que se’ls acosta quin lloc és aquell en el qual s’han aturat. I llavors Èdip informa de la seva situació, com a “suplicant”, per tal de no haver de marxar del lloc on demana empara, asil i hospitalitat.

Quan arriba Teseu, rei d’Atenes, després de recordar que ell mateix es va criar en terra estranya i que a l’estranger ha patit com el primer, li anuncia que no pot deixar de protegir cap estranger, “ja que sé que soc home i que el dia de demà no el tinc més segur del que el puguis tenir tu”. És una escena que torna a interpel·lar-nos avui amb la força, la contundència i la generositat que ho feia fa més de dos mil·lennis.

stats