25/10/2015

El gest que tanca la porta

3 min
El gest que  Tanca la porta

TOTHOM HA TORNAT A VEURE, AQUESTS DIES, LA SEVA IMATGE. És una imatge colpidora, de les que, per poc que es miri, deixa una ferida com de vidres als ulls. Ha passat la commoció hipòcrita, compassiva però fugaç, provocada per la contemplació directa del cadàver d’Ailan Kurdi, el nen sirià de tres anys abandonat sense vida a la platja d’Ali Hoca Burnu. Per un moment va semblar que la imatge podia ser un revulsiu global, com ho va ser el milicià caigut fotografiat per Robert Capa el setembre del 1936. Però, avui, l’humanitarisme se’ns ha tornat líquid, o pitjor encara: vaporós. No han passat dos mesos, i el poder catalitzador de la imatge s’ha esvaït al darrere del traç deixat per les paraules benintencionades i per la moralitat fast food.

I la imatge torna a ser aquí, implacable, pura repetició, gairebé sense variacions: la policia eslovena conduint com si fossin un ramat centenars de refugiats sirians, mal vestits i mal tapats per protegir-se, sense fortuna, de les inclemències de l’hivern anticipat, disciplinadament arrenglerats per carreteres rurals i controlats per agents militaritzats, caminant en direcció a Dobova, a la frontera amb Croàcia. Hongria ha tancat ja la frontera amb Croàcia; Croàcia tanca i obre intermitentment i amb comptagotes la frontera amb Sèrbia; Eslovènia desplega l’exèrcit a la frontera amb Croàcia per evitar l’entrada de refugiats. Un gest es desplega de punta a punta d’Europa: la mà que tanca la porta, una mà a la sella del cavall i l’altra a la porra, la mà que desplega l’enreixat de filferro, la mà que ferma la tanca. De Berkasovo a Melilla, el mateix gest: aquí no entra ni déu. “Aquí no hi cap tothom”, com va dir fa uns anys, en un cèlebre espot, Duran i Lleida. Com repeteix, a cada compareixença, Jorge Fernández Díaz, el ministre d’Interior d’Espanya. Una història que es repeteix, un gest que retorna. De punta a punta d’Europa.

Finals de gener del 1939: el New York Times informa que França accepta obrir les fronteres als refugiats civils que s’escapen de la guerra espanyola i de la mort, i de la victòria ja segura de l’exèrcit de Franco. Robert Capa, que era a Barcelona el 15 de gener, i que va deixar unes imatges del centre de refugiats en trànsit encara avui esfereïdores, amb els avions metrallant la ciutat des de l’aire, abans d’entrar-hi, acompanya l’èxode massiu de milers d’exiliats imminents, fins a la frontera, que travessa el dia 28, entre els quatre-cents mil que s’esperaven.

Fent el mateix camí, amb dies de diferència, el també fotògraf Agustí Centelles surt de Barcelona el 25 de gener. Centelles, a diferència de Capa, que portava un visat de periodista amb garanties diplomàtiques, no pot fer ni una fotografia: “Se’m nua la gola. El meu esperit de periodista ha desaparegut, i no em veig amb cor de baixar del camió per fer fotos, ni des de dalt” ( Diari d’un fotògraf. Bram, 1939). Capa sí que en farà. I ens en va deixar algunes que haurien de fer avergonyir totes les celebracions institucionals, analgèsics contra la mala consciència, dels 70 anys del final de la Segona Guerra Mundial, dels 70 del final de la Guerra Civil: la policia francesa conduint, també com un ramat, els exiliats republicans fins als camps de concentració.

La ferida de l’exili, aquesta “esquerda, impossible de cicatritzar”, de la qual va parlar Edward W. Said, “imposada entre un ésser humà i el seu lloc natal”. La multitud d’exiliats, conduïda militarment com un ramat amenaçador i perillós, hauria de provocar un udol indignat i ferit contra la indignitat del gest que tanca la porta. El gest de la inhumanitat en estat pur.

stats