Sense globus, i al segle XXI

És difícil no enamorar-se de la Seu d’Urgell. No és passió d’urgellenc. O sí. Però la molt forta personalitat d’aquesta ciutat exerceix una indiscutible atracció, a més d’haver projectat la seva influència i lideratge entre les comarques de muntanya del Pirineu català des de fa segles. Potser és el caràcter que li dóna una història mil·lenària; o el seu entorn privilegiat, a la vall del riu Segre i la Valira, sota la protecció mítica de la serra del Cadí; o la seva voluntat de convertir un lloc de trànsit i passatge en un espai habitable amb identitat pròpia; o la seva tenacitat per sobreviure a unes condicions orogràfiques hostils; o la seva voluntat de modernització; o el seu caràcter humà, qualificat amb l’adjectiu orc, que expressa una naturalesa més aviat reservada i poc eloqüent, però també afable.

El doctor Llorens deia, en la seva Topografia mèdica de 1886, que els urgellencs decebuts només esperaven un globus aerostàtic per sortir de la seva incomunicació. I Josep Zulueta, en uns articles de 1890 ( Comarques oblidades, Edicions Salòria), denunciava l’oblit, la desídia i el menyspreu de l’Estat respecte a aquesta terra.

Avui, la Seu, que celebra precisament enguany el centenari de la primera cooperativa de llet de l’Estat, la Cooperativa Cadí, impulsada per Zulueta, és una ciutat moderna i activa. Ha protagonitzat en les dècades de la democràcia restaurada una transformació amb molt poques analogies respecte a les ciutats del país. La Seu i la comarca que lidera no han patit, com els dos Pallars, un procés de despoblació tan dolorós, ni s’han convertit, com la Cerdanya, en plat de segona residència. Des d’una terrassa sota les voltes que s’arreceren al voltant de la catedral, un no sap si és en una vila de la Toscana o en un poblet suís. Però no: és a la Seu. I al segle XXI!