Com ens ho hem de fer, plegats?

A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? ¿A partir de quan el drama irreversible d’un destí pot ser revertit? I, en termes col·lectius, on tot depèn de tots i on les coses van o no van en funció d’una estranya suma, que no és aritmètica, ¿què és el que en realitat suma? ¿On es defineix la mesura i l’abast de l’ambició i el projecte d’una comunitat? ¿De què depèn que una comunitat se’n surti o no, en allò que vol, si atenem només a les seves pròpies forces i energies polítiques?

Des dels diàlegs anomenats metafísics de Plató, un dels grans problemes de la filosofia ha estat la relació, sempre problemàtica, entre l’u i el múltiple. En els temps moderns, així s’ha caracteritzat el problema de la intersubjectivitat, és a dir, l’aspiració a una relació entre humans que no sigui merament la juxtaposició de mònades tancades en si mateixes. Un dels primers lemes dels Estats Units ja independents va ser E pluribus unum (“De molts, un”), que bé pot considerar-se una resposta política a aquest problema filosòfic. Sabem que, estadísticament, pot fer-se la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d’una comunitat? Què pot acabar definint les tendències d’un grup social abans que la decisió en comú sigui mesurable en termes aritmètics de vot?

Gaston Bachelard, en L’aigua i els somnis, va intentar donar resposta a alguns d’aquests problemes en termes d’imaginari: “Una gota d’aigua pura és suficient per purificar un oceà; una gota d’aigua impura basta per embrutar un univers”. Sembla contradictori i, de fet, ho és. Però “tot depèn del sentit moral de l’acció elegida per la imaginació”: si somia el mal, sabrà propagar la impuresa; si somia el bé, sabrà fer que de la gota n’irradiïn efectes benèfics. Què dona la mitjana de les aspiracions socials? Fa temps, un músic em va dir una cosa que mai no he oblidat: el so d’una orquestra, o d’un cor, no el dona la mitjana de la qualitat dels seus intèrprets; ni tampoc, esclar, els millors professionals que tenen; el dona, de manera sorprenent, el pitjor dels seus músics o cantants, i d’ell se’n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt. Això, em va semblar entendre, atorga un especial protagonisme a cada membre d’una orquestra, o d’un cor, perquè cadascun, indefugiblement, si no és un cínic, ha d’aspirar a donar el millor de si mateix per no afeblir el so del conjunt.

Per això sempre m’ha emocionat el tram final de la conversa de Les ciutats invisibles d’Italo Calvino, després que Marco Polo li hagi fet al Gran Khan la crònica de les ciutats que estan sota els seus dominis, quan aquest li pregunta: “Tu que explores al teu voltant i veus els signes, sabràs dir-me cap a quin d’aquests futurs ens impulsen els vents propicis”. Polo va donar una resposta evasiva, però Khubilai va insistir, preocupat pel futur de l’abisme al qual li sembla endevinar que el seu món es dirigeix: “Tot és inútil si el darrer fondejador no pot ser sinó la ciutat infernal, i allí en el fons és on, en una espiral cada vegada més estreta, ens xucla el corrent”. I és aquí on Polo li va dir: “L’infern dels vius no és una cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. Doncs això. Tan simple com això.