Publicitat
Publicitat

La imatge que puny

Què fa que algunes imatges o algunes obres d’art ens arribin a fascinar tant que ens fan estremir d’emoció? ¿A què es deu l’immens poder d’algunes imatges que ens subjuguen, que ens sotmeten com poques coses ho farien? ¿És pel que tenen o pel que revelen? O, fins i tot, ¿pel que suggereixen i evoquen en la nostra imaginació? ¿O pels records i la memòria que ens desvetllen? ¿És potser per nosaltres, més que per les imatges, que ens sentim tocats per alguna cosa que ens ve de fora i que no ens deixa indiferents? ¿Per què, enmig de la immensitat de les coses vistes, algunes imatges es queden amb nosaltres, molt endins, en les galeries i els palaus de la memòria dels quals va parlar sant Agustí? Totes les imatges i obres d’art porten amb elles mons que no són el nostre, ecos d’altres vides i d’altres temps, no sempre evidents a primera vista. Ni una imatge és només una imatge, ni una obra d’art és només una obra d’art. El que hi veiem és només la punta d’un cim, alguna cosa visible i, per tant, accessible als sentits. Però això és ben just, i en el millor dels casos, part del que, en realitat, són.

Perquè les imatges i les obres d’art són, també, fetes de vida i de temps. De la vida de qui les ha fet, de la vida dels que hi surten o hi són representats, de la vida dels que les han vist i d’aquells que han deixat a sobre de les imatges i obres, com un vel invisible, part de les seves pròpies experiències. Les imatges i les obres d’art són coses vives, i pensar al voltant de les imatges i les obres d’art és, també, resseguir la seva vida a través de la història. Fruit d’una experiència creativa o productiva, les obres també són el resultat de les mirades que les han fet seves, de les vides concretes que se les han apropiat i que, en moltes ocasions, les han enriquit amb sentits nous que, al principi, no tenien.

Roland Barthes, quan va intentar pensar, a La càmera lúcida, el perquè de la fascinació que sentia davant d’algunes fotografies que li havien quedat arrapades a la memòria, va fer una distinció que, amb el temps, esdevindria canònica. Tota fotografia, deia, aporta informació de les coses, persones i esdeveniments fotografiats (en va dir studium ): això fa que algunes siguin, pel que vehiculen i donen a veure, interessants. Però, hi afegia, a més d’això, que algunes fotografies tenen una estranya capacitat de punxar-nos: és alguna cosa que “sorgeix de l’escena com una fletxa i ve a clavar-se’m”. Pot ser un detall, l’orientació d’uns ulls que miren, el somriure que es dibuixa imprevisiblement en un rostre, l’arabesc estrany dels dits d’una mà o els solcs de les rodes d’un carro sobre el fang. D’això en va dir punctum, conscient que, en aquests casos, la imatge produeix en nosaltres com una punxada, una fiblada, de vegades una ferida.

Aquest element que fa que una imatge (tant se val si és fotogràfica, fílmica o artística) ens “toqui” pot, de vegades, ser irrellevant en el que la imatge diu. Pot ser anecdòtic, accidental, com una puntuació, diu. Però, tanmateix, segons Barthes, és l’arrel del que ens pertorba i fascina. I, quan passa, quedem arrapats a la imatge de la mateixa manera que ella es queda en nosaltres, sense que acabem de saber gaire ben bé per què. És, acaba dient, “aquell atzar que em puny (però que també em nafra, em punxa)”.

També en la vida, potser, opera alguna cosa semblant. Res del que veiem ens deixa indemnes. I, molt de tant en tant, algunes coses d’entre totes les que veiem i que ens passen, ens transformen, fent de nosaltres alguna cosa diferent del que érem fins aleshores.