Publicitat
Publicitat

El lloc de la paraula

Sense el lloc que les manté arrelades a un espai físic, les paraules serien criatures fantasmals

NO HI HA CAP PARAULA QUE NO SIGUI D’UN LLOC. O dit d’una altra manera: cap paraula no és d’enlloc. I és que igual que tota paraula porta un cos, sense el qual no hi ha paraula, també tota paraula porta, amb ella, arrapat, un lloc, del qual no es pot desprendre sense deixar de ser la que és. No es tracta només del fet que la llengua, tota llengua, tingui, de manera més o menys definida, una vinculació, encara que sigui remota, a un lloc. És que les paraules que tenim, les que diem o escrivim, estan, per la singularitat del cos que les usa, lligades al lloc en què el cos viu.

I no deixa de ser curiós, perquè les paraules aspiren a la generalitat, a disposar d’un significat compartible per qui les diu i qui les escolta, per qui les escriu i qui les llegeix. I, en aquesta recerca d’un espai en comú, les paraules deixen pel camí moltes de les singularitats i particularitats de les coses per arribar a ser, en part, una cosa abstracta. És igual que la paraula sigui casa, i que pugui referir-se a cases de molt diversa naturalesa i condició, o que la paraula sigui un nom de persona o ciutat, i estigui lligada, així, a una realitat concreta. Tant se val: quan la paraula diu quelcom, en cert sentit, l’abstreu i deixa fora de la paraula moltes coses que, en realitat, no pot contenir. Per això ens entenem, de vegades, almenys en el que volem que les paraules signifiquin. Quan diem una cosa, la diem per un procés de reducció, que conté la seva realitat essencial, però deixant-ne fora aspectes que només pot suggerir.

I per això costa de veure que les paraules portin, amb elles, d’alguna manera, el lloc. Però ho fan. I el lloc que porten les paraules, a dins, en proporciona l’olor i, de vegades, fins i tot la terra de la qual estan fetes. Aquesta setmana s’ha presentat en l’acollidor espai d’exposició de Blueproject Foundation, a Barcelona, un llibre meravellós de Bárbara Piffre, fet de paraules, fotografies i dibuixos: Jardín sentimental. És un llibre que rastreja en els records dels jardins que han acompanyat la seva vida. Primer a Xile, en els jardins familiars, on l’avi cultivava tomàquets i l’àvia, roses, el lloc on va aprendre, de petita, a cavar la terra amb les mans i a descobrir el nom de les plantes i les flors, que també l’han acompanyat sempre. Després, a Barcelona, on ha viscut més d’una dècada, amarant-se d’un espai urbà en què tot allò va trobar nous accents i matisos, nou lloc, nova llum. I ara, de retorn a Santiago, les paraules i, amb elles, els records, han retrobat una nova vida i un nou sentit. Un nou lloc. De tot això està fet el llibre, i m’ha fet pensar en la curiosa relació que les paraules mantenen amb els llocs i en com, i de quina manera tan intensa, les paraules van enriquint-se amb els llocs de què es nodreixen. Paraules, també elles, com plantes o flors, fetes de la terra en què germinen i floreixen.

És estrany, per això, que, des dels grecs de l’antiguitat, com va saber formular Aristòtil, el lloc fos pensat com un accident de les coses. És a dir, com un aspecte que, realment, defineix el que una cosa o un nom és, però que el defineix de manera accidental, és a dir, afegida i prescindible respecte a allò que pròpiament és. Però ara sabem que el lloc no és un accident de la cosa o de la paraula, sinó, potser, la carn mateixa de la qual aquestes són fetes. I és que, sense el lloc que manté les paraules arrapades a un espai físic, les paraules serien, tan sols, i ben just, criatures fantasmals, desarrelades, buides. Sense el seu lloc, les paraules estarien, potser ja per sempre, perdudes en un buit immens, insuportable.