Publicitat
Publicitat

“Sóc lluny, però penso en tu”

HI HA UNS OBJECTES QUE EM PARALITZEN i em fascinen quan els trobo en algun mercat de vell: les postals enviades, amb algunes paraules inscrites, de vegades il·legibles, en el revers de la imatge. O fins i tot en l’anvers, quan hi ha tantes coses a dir que els mots salten a l’altre costat sense demanar permís. Tant hi fa que siguin en una llengua que no entenc i que, per tant, no pugui desxifrar-ne el sentit. Els gargots en el revers de la postal, fins i tot incomprensibles, em captiven de manera irresistible.

I és que les postals, testimoni de la cultura del viatge abans de l’existència del WhatsApp, són uns objectes ben estranys: en l’anvers, la imatge d’un lloc, habitualment tòpica i banal, perquè redueix un lloc a un monument i un espai al seu tipisme; en el revers, tanmateix, unes poques paraules, destil·lades i essencials, sovint reduïdes a una fórmula clixé, de vegades expressió d’un pensament breu, concentrat i gairebé aforístic. Tanmateix, les postals il·lustren un gest que combina la imatge impersonal i esquemàtica, repetida i reiterativa, d’una fotografia per al consum de masses, i alhora les paraules mínimes per comunicar, en un mateix acte, la consumació del viatge i la persistència en el record d’aquell a qui la postal s’adreça.

Les paraules enviades en una postal, a algú, quan s’està fora de lloc, formen part, certament, d’un ritual en extinció. Germinalment, es remunten a aquell fenomen, propi de finals del segle XIX, en què s’hi van entrecreuar, d’una banda, l’experiència del viatge i, de l’altra, un dels primers usos massius de la fotografia. I així certifiquen el desplaçament físic pel món, fora dels espais habituals de la vida quotidiana, i alhora el desig de comunicar-lo a algú, expressant d’aquesta manera que, tot i la llunyania, el record de l’absent hi és present. Enviar una postal, així, és -o era!- una forma de dir que, tot i la llunyania, el destinatari a qui s’envia mereix un pensament o un record i, així, d’alguna manera, es fa present en la distància. Però això, dèiem, només és possible per l’ús d’aquesta imatge fotogràfica convertida en una carta mínima: l’espai reduït que resta per a la paraula escrita testimonia paradoxalment la limitació del record, impedeix la confidència íntima o la loquacitat efusiva, però permet la fulguració d’un record que necessita ser dit, de lluny.

Les postals escrites, enviades en altre temps a algú, retroben avui un lloc privilegiat, com a vestigi de converses interrompudes i de records trenats a distància, en el mercat de les coses velles i les deixalles culturals. Amuntegades i desordenades en capses, en l’espera de la curiositat d’alguns amants de les vides dels altres, esdevenen peces precioses d’una arqueologia minimalista que il·lustra aquest doble gest, sovint d’una rara intensitat: el viatge lluny del lloc d’origen i alhora el record d’aquell que s’hi ha quedat. La llunyania viscuda i la presència desitjada. És un gest mínim, pura interpel·lació, que concentra l’essencial del que sempre és la paraula, un pensament o un record adreçats a algú, per a qui tot aquest joc té sentit.

Per això, les postals testimonien un fet ben interessant: el procés pel qual un pensament o un record es materialitza a distància, adoptant un cos minúscul, i es desplaça fins a arribar al lloc, i de vegades al cor, d’aquell a qui s’adreça, dies després que el pensament o el record tinguin lloc. Però el seu lloc de veritat, en realitat, només el troba quan arriba a mans del destinatari. Aquelles postals, de fet, testimonien el miracle de la comunicació que destil·len, sempre, les paraules.