Publicitat
Publicitat

La mirada petrificada

La llum de la veritat pot encegar per la seva resplendor, com va explicar Plató al mite de la cova, però també pot encegar la visió paorosa

És només una filmació, i breu, però ha commocionat mig planeta. S’hi veu l’assassinat a sang freda de vint-i-un cristians d’Egipte a mans de l’autoanomenat Exèrcit Islàmic. Amb una calculada dramatúrgia, hi apareixen els vint-i-un criminals conduint vint-i-un innocents a la platja per degollar-los, d’esquena al mar. Entremig, amenaces. I, al final, l’aigua del mar tenyida de sang. Potser no cal veure la filmació per esfereir-se de la seva brutalitat cruel i repulsiva.

Aquests dies s’han multiplicat els debats al voltant d’aquest crim múltiple i de la filmació que n’ensenya la macabra coreografia. S’han fet consideracions morals sobre l’obscenitat i el sadisme de posar en circulació imatges com aquestes, que s’afegeixen a la seva impietat. També valoracions polítiques, que han discutit les motivacions que poden portar a difondre la filmació: alguns, per això, s’han negat a veure el vídeo esgrimint que és precisament el que volen els assassins. No han faltat consideracions deontològiques sobre la legitimitat i la justificació de publicar les imatges o impedir-ne la circulació. I, esclar, també debats jurídics, que afecten la naturalesa dels assassinats com a crims de guerra o intents de genocidi. Tots aquests debats són pertinents i inexcusables, sens dubte. Però a mi m’ha interessat la negativa de molta gent de bona fe i més bona voluntat a veure aquest vídeo a causa del temor, comprensible i justificat, que aquestes imatges poden fer molt mal, ja que se sospita que és difícil veure-les i sortir-ne indemne. I és així, en dono fe.

Aristòtil, en el seu tractat Sobre l’ànima, ja va endevinar que la visió és una alteració que es produeix quan la vista pateix l’afecció d’alguna cosa que li és exterior. Una alteració, però, que transforma el subjecte, ja que, gràcies a l’acte de la visió, en primer lloc, aquell qui veu passa a posseir la forma de les coses vistes, i, en segon lloc, perquè, en l’acte de la visió, aquell qui veu i allò que és vist arriben a ser, en aquest instant de la percepció, una i la mateixa cosa. En cert sentit, esdevenim, encara que sigui per un instant, allò que veiem, cosa que més tard expressaria la formulació llatina d’aquest principi aristotèlic del coneixement humà: anima est quomodo omnia, és a dir, “l’ànima és, en cert sentit, totes les coses”. Perquè a través del coneixement allò que coneixem passa a existir, d’alguna manera, dins de nosaltres. Per això, res del que veiem ens deixa indemnes, sinó que, en molts sentits, ens transforma, ens canvia, modifica el nostre ésser fins a extrems que sovint som incapaços de reconèixer.

D’aquí el poder de la visió en l’enamorament, però també, d’aquí, les ferides que ens deixen aquelles visions que ens esfereeixen. La llum de la veritat pot encegar per la seva resplendor, com va explicar Plató al mite de la cova, però també pot encegar la visió paorosa. No estranya que la cultura grega, per castigar d’haver vist allò que no havia de ser mirat, imaginés suplicis inclements que han nodrit l’imaginari col·lectiu europeu: des de l’esquarterament d’Acteó o de Penteu fins a la petrificació dels qui gosaven mirar els ulls de la Gòrgona Medusa... Una estranya i inquietant intuïció mil·lenària dels perills que correm segons el que mirem. I és que mirar ens pot descobrir meravelles sense mesura capaces de canviar-nos la vida, però també pot arribar a embrutir-nos com poques coses ho farien. Tanmateix, mirant o sense mirar, hi ha episodis que ens confronten als límits de la inhumanitat, just on s’obren els abismes prop dels quals l’ésser humà deixa de ser-ho.