17/05/2015

El paraigua de Nietzsche

3 min
El paraiGua  de Nietzsche

Hi ha unes paraules de Nietzsche, publicades en El gai saber, que han provocat maldecaps a tots els seus intèrprets i a qualsevol lector que ha tingut l’atreviment d’encarar-se a aquest llibre, fascinant com tots els seus. És només una frase, però mancada del context que permetria interpretar-la de manera precisa. És aquesta: “He oblidat el meu paraigua”. Res més.

En realitat, la frase, així, entre cometes, va ser trobada en un dels seus papers inèdits i, posteriorment, incorporada en l’edició del llibre. Jacques Derrida, un dels qui amb més eloqüència s’ha preguntat per aquestes paraules enigmàtiques, va escriure: “Potser una citació. Potser ha estat presa d’algun lloc. Potser va ser escoltada aquí o allà”. I diu, encertadament, que no hi ha manera infal·lible de saber d’on la va treure ni què hi hauria afegit, cas de voler escriure sobre ella. I conclou: “Mai no tindrem la certesa de saber el que Nietzsche va voler fer o dir quan va anotar aquestes paraules”. ¿La frase té -es preguntava- algun sentit més enllà del que sembla tan evident i transparent? ¿Apunta potser el paraigua oblidat de la frase, es preguntava, a un secret que se’ns escapa?

Derrida insinua, a propòsit de la frase, una qüestió molt pertinent sobre el concepte d’autoria: ¿tots els textos escrits per un autor són obra seva? ¿Tots els hem de considerar com a textos interpretables? ¿Tots són text que vol dir alguna cosa? ¿També una llista de la compra, una frase treta d’una conversa o d’un llibre? ¿Cada paraula dita és una paraula que compromet a qui l’ha dit, com si en fos responsable?

És difícil no pensar en totes aquestes qüestions aquests dies d’eleccions, quan molts candidats diuen coses (bé, en realitat, el que diuen són “paraules”) de les quals, potser, l’endemà mateix se’n desdiran, afirmant el contrari del que havien dit. Com si no les haguessin dit. Com si les paraules, en el temps volàtil de les campanyes electorals, no tinguessin importància, i com si, en contra del que hauríem de suposar, no ens les haguéssim de prendre gaire seriosament. Però no prendre’s seriosament les paraules que es diuen és el principi perillós d’una actitud perversa que porta inevitablement a desconfiar del llenguatge.

Carles Riba va trobar una fórmula destil·lada, que amb el temps esdevindria cèlebre, per traduir un vers de L’Odissea que Homer utilitza reiteradament en ocasions molt precises: quan un déu, heroi o personatge, atacat d’una especial irritació, pronuncia unes paraules fatals que ofenen l’interlocutor i que, sovint, provoquen situacions lamentables. És el vers amb què Zeus renya Atenea quan aquesta li retreu que hagi abandonat Ulisses i els aqueus i s’hagi posicionat contra ells. Però també Atenea l’usa per recriminar a Telèmac les seves paraules, o Antínous a Liodes, per la mateixa raó. La traducció del vers és perfecta, com un cristall: “Filla (o Telèmac, o Liodes), quina paraula et fugí del clos de les dents!” El vers expressa una veritat absoluta: la paraula dita és una paraula irreversible. Els grecs estaven convençuts que les paraules diuen coses i que, per tant, hi ha una realitat, convocada pel llenguatge, de la qual les paraules no es poden desdir. El valor de la paraula té a veure amb això: que la paraula dita compromet a qui la diu, perquè convoca una realitat i perquè qui la diu, d’alguna manera, s’hi posa del tot, en les paraules. Per això, quan una paraula fuig del clos de les dents és ja una paraula que no pot fer marxa enrere. Poques cultures, com la grega, han donat un valor tan alt a la paraula: una paraula que, un cop dita, ens lliga. No és poca lliçó!

stats