Publicitat
Publicitat

IDEES DE REÜLL

La paraula compartida

TOTA PARAULA, SI HO ÉS DE VERITAT, és sempre una paraula compartida. No només perquè cada paraula porta amb ella tot un món, del qual forma part intrínseca, sinó perquè la seva realitat sempre apunta, intencionalment, a aquell a qui s’adreça. Fins i tot quan parlem sols ens adrecem les paraules que diem o pensem, desdoblant-nos curiosament, de vegades de forma molt intensa, en un que parla i un que escolta. Tots som, sovint, com aquella figura entranyable, en qualsevol poble o a la gran ciutat, que parla mentre camina i que sovint, incomprensiblement, és objecte de riota. Perquè, ¿qui no parla sol molt sovint? La millor narrativa del segle XX, a partir de Joyce, va consagrar com a forma literària el monòleg interior, com una forma verbal del moviment íntim d’aquesta conversa que, molt sovint, ens constitueix. En filosofia, ja Agustí d’Hipona, i Descartes o Rousseau després d’ell, van mostrar la força eloqüent d’aquesta meditació interior. La paraula necessita tant algú a qui adreçar-se que no podem deixar de compartir les paraules, encara que el destinatari sigui el propi jo que parla. I és que la paraula no és només, evidentment, una cosa que algú diu, sinó també sobretot una cosa dita a algú, com si el seu ésser es fonamentés, més que en allò que es diu, en aquell a qui es diu.

Sí, les paraules fan companyia. I companyia, com ens va ensenyar Joan Coromines, ve de cum-panis, aquest gest mínim, essencial i despullat de la participació en el que és comú que és l’acte de compartir un tros de pa. I, així, la paraula només és de veritat quan és compartida. Per això fan companyia. No només perquè les paraules ens posen al davant de mons que no són el nostre, de vegades d’altres temps i de llocs allunyats, sinó, per sobre de tot, perquè les paraules tenen l’estranya capacitat de crear companyia, de produir espais gràcies als quals deixem d’estar sols per estar amb d’altres.

Cap al final de la Ilíada, en el cant XXIV, el vell Príam surt de les muralles de Troia per anar a veure Aquil·les, que acaba de matar el seu fill Hèctor i d’escarnir el cadàver arrossegant-lo, lligat pels peus al darrere del seu carro, pel camp de batalla. Príam, decidit i temerari, suplica a Aquil·les que li retorni el cos del fill per donar-li el ritual de la sepultura: entra a la tenda, es posa de genolls, besa les mans de l’assassí del fill, li recorda el dolor del seu propi pare i, tots dos, es posen a plorar junts. Les paraules de Príam, en un gest insòlit que fa d’aquest fragment una de les escenes més impressionants de tota la literatura universal, propicien l’espai en comú entre aquells a qui, d’altra banda, tot els separa. Aquil·les ajuda el vell a aixecar-se i el convida a seure i menjar plegats: “Ocupem-nos del menjar”. Príam, sense pensar-hi gaire, ho refusa. I és aleshores quan Aquil·les està a punt de matar-lo! Justament quan es nega a acceptar l’hospitalitat. Com va comentar Maurice Blanchot, no hi pot haver terme mitjà: o ser l’hoste benèfic i hospitalari o el degollador. No hi ha alternativa: o la paraula i, amb ella, el restabliment de l’espai comú, o la mort. Rachel Bespaloff considerava aquest moment com una pausa planetària enmig de l’odi: “Ha estat suficient aquesta trobada al límit de la nit perquè l’alba d’una alegria reconciliï la vida amb la vida”.

I és cert, no hi ha alternativa: o negar-se a parlar i bloquejar la possibilitat que el món en comú emergeixi, o compartir la paraula per descobrir un món que només per les paraules esdevé possible. Qui diu que els clàssics no són actuals?

PUBLICITAT
PUBLICITAT