05/07/2015

La paraula que s’esborra

3 min
La paraula  que s’esborra

HI HA UNA PEL·LÍCULA FASCINANT de Marcel Broodthaers. La va filmar el 1969 i dura només dos minuts. S’hi veu el mateix artista, assegut en una caixa de fusta, en un jardí, mentre va escrivint amb ploma i tinta, a sobre d’un paper, algunes paraules. Quan ja ha escrit alguns fulls, comença a ploure, però ell, impassible, continua escrivint, tot i que l’aigua que cau a sobre del paper ho esborra tot. Es mullen els fulls i s’hi fan petits tolls d’aigua a sobre, però l’artista continua escrivint amb una tinta que s’esborra i que ja no acaba de quedar fixada. Hi ha paraules que es volen imposar amb la força i la violència que pretenen convertir-les en memorables, de la mateixa manera que hi ha qui parla com si la senyora Història l’estigués escoltant. Però hi ha, també, paraules que diuen la seva pròpia precarietat, tímides, temptatives i potser evanescents, que contenen la seva veritat en forma de llum d’espurnes.

El filòsof Paul Ricoeur va convidar Maurice Blanchot a participar en un seminari. Blanchot, escriptor abans que res, també pensador i teòric. Però sobretot Blanchot l’ocult: almenys tres publicacions acadèmiques l’havien donat ja per mort tot i estar viu. Blanchot va contestar amb extrema amabilitat. En una quartilla, a mà, amb uns lleugeríssims traços a llapis, va dir que ho sentia, que li sabia molt greu, però que no podia “fer-se present”. Paul Ricoeur, que sempre va guardar aquell full amb absoluta devoció explicava que, ben just dos anys després de rebre la carta, el dibuix de les paraules de Blanchot començava a esborrar-se. I, molt poc després, també ho va explicar Ricoeur, al full, ja no hi quedava res. Blanchot, que no havia deixat d’amagar-se en tota la seva vida, que no havia deixat d’escriure sobre l’essència d’escriure, que deia que és la desaparició, escrivia per esborrar-se. I sobretot perquè, en el lloc de la seva escriptura, a sobre, uns altres escrivissin esborrant el que ell abans hauria escrit: “Que uns altres escriguin al meu lloc, en aquest lloc sense ocupant que és la meva única identitat”. No tenim més que dues o tres fotografies d’ell, tot i ser un dels escriptors essencials de la segona meitat del segle XX.

La tradició talmúdica ensenya que Moisès va escriure la Torà (el Pentateuc o els cinc llibres de Moisès) inspirat per Déu. Però no la va escriure tota, esclar. Perquè la Torà explica la mort de Moisès, al llibre del Deuteronomi. A partir d’aleshores, explica la tradició, va escriure Josuè. Però qui va escriure els versets que gairebé clouen el Pentateuc, a partir de quan diu: “I allà va morir Moisès”? El mateix Moisès, anticipant la pròpia mort? Josuè, que explica la mort del seu mestre, en el moment d’agafar-ne el relleu? Rabí Ximó va comentar que, fins aquest passatge, Déu parlava i Moisès repetia i escrivia, però que, “a partir d’aquí i fins al final, Moisès va escriure amb llàgrimes”. El comentari és prodigiós. No només perquè, com ho entén el Maharal, Moisès va plorar escrivint el passatge de la seva pròpia mort, sinó perquè l’escriptura amb llàgrimes és una escriptura amb tinta invisible. Les paraules de qui escriu el llibre, i hi posa les seves paraules, deixen l’espai en blanc perquè qui el continua hi escrigui a sobre, en el buit deixat per les paraules esborrades.

Hi ha paraules entotsolades, que només parlen de qui les diu, i unes altres paraules que s’esborren per deixar pas a qui, amb més paraules, continua el text, regalant-li una nova vida.

stats