Publicitat
Publicitat

Les paraules que surten de les mans

A ALGUNS DELS MEUS ESTUDIANTS, DIUEN, els fa riure molt que no pugui estar-me quiet quan faig classes. Incapaç de quedar-me assegut, em passejo contínuament per l’aula amb un cert nerviosisme. Però, a més de moure’m, com si perseguís alguna cosa que no acabo de trobar en mi, sembla que gesticulo molt, especialment amb les mans. Sé que aquest estrany hàbit marca la forma de parlar de moltes persones, com si busquéssim amb el cos i les mans paraules que permetin a les idees de materialitzar-se. Em consta que no cal ser professor per haver-ho sentit.

El gran Henri Focillon va escriure l’any 1934 un llibret emocionant titulat Elogi de la mà, al qual torno cada any per una curiosa fidelitat. En aquest text es pregunta si les mans són éssers animats i si encara podem pensar-les com a meres prolongacions d’una cosa que no neix amb elles. I reconeix que les mans estan dotades d’un geni enèrgic i lliure, una fesomia pròpia, com “rostres sense ulls i sense veu, però que hi veuen i parlen”. Potser per això ens fascinen tant les mans, que diuen, de vegades, el que la boca no encerta a formular. I afegia: “El rostre humà és sobretot un compost d’òrgans receptors. La mà és acció: pren, crea i fins i tot hom diria que pensa”.

Focillon, a propòsit de Dafne, la meravellosa pintura de Polaiuolo, va escriure, comparant les seves mans amb les del Centaure, unes paraules reveladores: “Em sembla veure l’home antic respirar el món per les mans, estirar els dits per fer-ne una xarxa amb la qual atènyer l’imponderable. «Les meves mans -diu el Centaure- han temptejat les roques, les aigües, les plantes innominables i les més subtils impressions de l’aire, car jo les he alçat en les nits cegues i calmades perquè sorprenguin els aires i n’extreguin signes per augurar el meu camí...» El Centaure i Dafne, privilegiats dels déus, [...] no tenien altres armes que les de la nostra espècie per temptejar l’Univers, per fer-ne l’experiència, fins i tot en aquests corrents translúcids que no tenen pes i on l’ull no hi veu gens”.

Potser per tot això, per la immensa expressivitat de les mans que busquen, que pensen i diuen, encara que molt sovint no sapiguem exactament què, sempre m’han fascinat les mans de l’àngel en el motiu visual de l’Anunciació. Amb independència de qualsevol consideració teològica o religiosa, aquest gest de qui arriba per portar un missatge inesperat i insòlit, tan radical que és capaç de canviar el curs d’una vida, sempre ha estat un repte fabulós per a la representació visual: com donar a veure aquesta irrupció, fulgurant en el curs de la vida quotidiana, que commociona tant a qui porta el missatge com a aquella, en aquest cas, que la rep? Durant segles, aquest motiu ha estimulat la imaginació d’artistes d’extraordinari talent. Fra Angelico, que va encertar a destil·lar la forma canònica de l’Anunciació, ho va fer mostrant les mans plegades de l’àngel a sobre del pit, com qui custodia un secret que la boca gairebé no té el valor de dir. Després d’ell, Leonardo i Botticelli van arrencar l’àngel del seu estatisme quan, travessat per una commoció incontenible, li van desplegar el braç, fent-lo avançar, perquè la mà digués el secret que portaven. En ells, la mà de Gabriel esdevé un gest d’una eloqüència colpidora: ja no és un mer instrument, és el missatge. Per això, penso, de vegades deixem d’escoltar aquell que parla per mirar-li les mans. I, per això, de vegades, és per les mans que sabem el que diu. Potser perquè, com deia Cixous, el cos no menteix. En els gestos de la mà pot trobar-se una veritat difícil de descobrir en les paraules.