Publicitat
Publicitat

El petit tros de mur groc

Era una més de les seves habituals trobades. Però aquell cop, a causa de la conversa, es va allargar més del compte. En realitat, tot el dia. Eren l’escriptor Samuel Beckett i la pintora Joan Mitchell. I aquell cop, segons va explicar Barney Rosset, que també hi era, van parlar tots dos pels descosits, durant hores. Realment estrany, sobretot sent Beckett un dels interlocutors. I de què van estar parlant? “Del color. De l’únic que van parlar va ser del color. Durant hores. Tot el dia. Sobre diferents tons de blau i de groc. Molt blau”. Sempre m’ha admirat el comentari sobre aquesta conversa.

Tendim a pensar que la pintura i, per extensió, l’art importen sobretot pels temes que tracten. I el mateix acostumem a pensar de la fotografia i del cinema. Els temes: les coses representades. Com si la pintura, l’art, la fotografia o el cinema assolissin el sentit per les coses i les accions que expliquen. I, en part, és cert, és veritat. Però no és pas totala veritat. Perquè si allò que expliquen ens importa i acaba, d’alguna manera, tocant-nos, no és tant pel que ens explica sinó sobretot per com ho fa. La conversa de Beckett i Mitchell ens recorda que la pintura va de pintura: de colors, de tons. De blau i de groc. Del com.

Unes dècades abans, també el poeta Mallarmé i el pintor Degas van tenir una conversa que José Agustín Goytisolo va recordar en una conferència mítica, a la Universitat de Barcelona, a finals dels setanta. El pintor li va dir a l’escriptor que ell també volia ser poeta, perquè li semblava que tenia bones idees i bons sentiments. Va ser aleshores quan Mallarmé, sens dubte estupefacte per la ingenuïtat de Degas, li va replicar allò de “Ah, bon amic meu, és que no és pas amb bones idees ni amb sentiments bons o dolents que es fan els poemes, sinó amb paraules”. I és cert: el poema o, per extensió, l’obra literària, es fa amb paraules, com la pintura o l’art es fa amb imatges. Només que, preocupats pel que les paraules diuen, per les coses que representen les imatges, oblidem que el poema o l’obra literària és feta de paraules, i només de paraules. I, de manera anàloga, oblidem també sovint que l’art (la pintura, la fotografia, el cinema) és fet d’imatges i de la matèria de la qual les imatges estan fetes.

Quan Marcel Proust va veure per primer cop la Vista de Delft de Vermeer, a l’Haia, va dir que era “el quadre més bell del món”. Al final de la seva vida, el va tornar a veure a París i va incorporar la commoció que li va provocar aquesta pintura prodigiosa a La presonera, el cinquè volum d’ A la recerca del temps perdut. Va escriure que “hi havia un petit tros de mur groc tan ben pintat que, mirant-lo sol, era com una preciosa obra d’art xinesa, d’una bellesa que no necessitava res més”. I, com si parlés el mateix Proust, va consignar les reflexions del personatge, al davant d’aquest petit fragment de mur groc: “Així hauria d’haver escrit jo. Els meus últims llibres són massa eixuts, hauria d’haver donat diverses capes de color, que la meva frase fos preciosa per ella mateixa, com aquest petit panell groc”. I, al davant d’aquesta petitíssima taca de pintura groga, té lloc el balanç de tota una vida: “Se li apareixia la seva pròpia vida en un dels platerets de la balança celestial; en l’altre, el fragment de paret d’un groc tan ben pintat. Sentia que, imprudentment, havia donat la primera pel segon”.

Són, i ben just, només uns centímetres quadrats de pintura. Però, als ulls de Proust, tan perfectes que podrien resumir l’ambició de tota una vida. No sóc capaç de trobar una aproximació més destil·lada al que vol dir la bellesa.