Publicitat
Publicitat

I si el pitjor fos no mirar?

El maig del 1945, Life va publicar un reportatge estremidor, Atrocitats, amb fotografies de Buchenwald i altres camps de concentració nazis després de ser alliberats

El maig del 1945, Life va publicar un reportatge estremidor, Atrocitats, amb fotografies de Buchenwald i altres camps de concentració nazis després de ser alliberats. Eren de les primeres fotografies que mostraven l’horror de la vida i la mort als camps. Els cossos famèlics dels supervivents. Els interiors dels barracons. Cadàvers abandonats, afilerats a terra, amuntegats. Eren insuportables. I encara ho són.

Algunes imatges no es van publicar fins dècades després. Com la que mostra dins del camp un grup d’alemanys de Weimar, veïns de Buchenwald: les tropes aliades els van obligar a mirar les piles de cadàvers. S’hi veu una noia jove que passa pel costat, gira el cap en direcció a l’altra banda i es tapa els ulls. Per no mirar. Jorge Semprún, que va estar reclòs a Buchenwald, va viure l’escena: “He de dir que l’espectacle em va regirar l’estómac i vaig haver de refugiar-me en un racó solitari”. Els veïns deien que no en sabien res. No havien volgut veure, i ara no volien mirar.

El mateix Semprún va deixar dos testimonis d’aquest gest que es nega a mirar per no haver de veure. El primer és a Le grand voyage. Quan va sortir de Buchenwald, va anar a Weimar, buscant les cases que veia des de dins del camp. En va localitzar una, d’aspecte acomodat. “Em vaig dir que havia d’entrar en aquella casa, i conèixer la gent que hi havia viscut durant aquests anys”. Llavors truca a la porta. Contesta una dona gran, de cabells grisos, li diu que està sola. Semprún respon que ell també, que només vol veure la casa, que no ha de témer res. Entra i travessa les habitacions de la planta baixa, que no li interessen. Vol pujar al primer pis, “des d’on hi ha d’haver una bonica vista sobre el camp”. Entra a la sala d’estar: “i ja està, és això el que m’esperava”. Ho veu: “Veig, enquadrada en el marc d’una de les finestres la xemeneia quadrada del crematori. Aleshores, miro. Voldria veure, i veig. Voldria estar mort, però veig, estic viu i veig”. La dona, en alemany, li diu: “Una sala confortable, no troba?” Semprún, gèlid, li pregunta: “Al capvespre, quan les flames desbordaven la xemeneia del crematori, vostès veien les flames del crematori?” La pregunta provoca un efecte fulminant: la dona “se sobresalta bruscament i es posa la mà al coll, fa un pas enrere i ara té por”.

L’altre testimoni, a L’écriture ou la vie, refà la visita de les noies de la Mission France que arriben al Buchenwald alliberat i volen visitar-lo. Semprún les acompanya. Una exclama: “Però si no sembla que estigui gens malament!” Després, veient la xemeneia del crematori, pregunta: “I això, és la cuina?” Ell: “Vaig desitjar estar mort durant una fracció de segon”. I aleshores Semprún els diu: “Vinguin, els ho ensenyaré”. Però escriu: “Ensenyar? Potser l’única possibilitat de fer comprendre sigui, efectivament, fer veure. Les noies d’uniforme blau, en tot cas, van veure. Ignoro si van arribar a comprendre, però el que es diu veure, van veure”. Les va portar al crematori, i els hi va fer veure tot. Elles van emmudir. Va ensenyar la filera de forns, els cadàvers a mig calcinar. No parlava. Només anomenava les coses, sense comentaris. “Calia que veiessin, que provessin d’imaginar”. Les va portar a l’exterior i, “Ja no vaig dir res, res en absolut. Vaig deixar que veiessin”. Hi havia un munt de cadàvers que superava els tres metres d’alçada. Quan es va tombar, les noies ja no hi eren, havien marxat. “Havien fugit de l’espectacle”.

No voler mirar: com si, amb això, el que no es veu deixés d’existir. No voler mirar de cara l’horror quan s’endevina que, mirant, s’hi veu alguna cosa que no es pot aprendre per cap altra via.