Publicitat
Publicitat

IDEES DE REÜLL

La respiració del món

"L’actitud del pintor Giorgio Morandi sempre m’ha recordat la tossuderia de Cézanne"

És difícil no sentir-se fascinat per la insistència del pintor Giorgio Morandi. Durant tota la seva vida va estar pintant obsessivament objectes corrents i quotidians, molt semblants els uns als altres. Ampolles, gerres, tasses, capsetes, salers, bols... L’escriptora Siri Hustvedt va explicar l’anècdota d’una visita seva a la galeria Peggy Guggenheim de Venècia, on s’exposaven les últimes obres de Morandi. Només hi havia una parella, va dir, a part d’ella: un home i una altra dona. Ell, que acabava d’entrar dins la sala, havia començat pel darrer quadre i, mentre mirava la resta de les parets, va esclatar a crits, fet un energumen: “Més ampolles! Només hi ha ampolles!” Però ella, sempre he pensat que sense immutar-se, li va contestar, gèlida: “Ja t’ho vaig dir. I són totes iguals!”

En realitat, cadascuna era diferent. Sempre són diferents. I, quan t’hi apropes, descobreixes els detalls diversos amb què estan pintades. Com en les geometries, suposadament fredes, de Mondrian. Les línies tremolen, les pinzellades no estan dissimulades, tot batega, tímidament, calladament, en cadascun dels objectes. Com si, als objectes, els costés quedar-se on són. Morandi va subvertir les convencions de la mirada: estava preocupat, com va dir Merleau-Ponty el 1945, quan ben just s’acabava la Segona Guerra Mundial, que, a partir d’aleshores, després de l’horror, caldria aprendre a veure de nou el món. Morandi, així, pinta un cop i un altre, com si hagués oblidat com es feia, les mateixes coses, aparentment banals, aparentment intranscendents, deixant els objectes despullats en una nuesa absoluta, gairebé sense món.

I d’aquesta manera, sembla, podia tornar-los a mirar i, de retruc, tornar a mirar el món i, així, tornar a la vida, després dels horrors de l’experiència dels totalitarismes i de la mort en massa a les cambres de gas. Per on començar? Potser, a partir d’una ampolla, d’una gerra, d’una simple capsa que, abans de saber el que conté, hauríem d’aprendre a mirar des de fora, respectant el seu secret inviolable. I nosaltres veiem els objectes, però, esclar, no és pas dels objectes en si mateixos que tracten quadres com aquests, extraordinaris, subtils i delicats, de Morandi, que cerca un equilibri després de la batalla, encara que sigui fràgil i provisional, entre les ruïnes d’un món que acaba d’ensorrar-se.

L’actitud de Morandi sempre m’ha recordat la tossuderia de Cézanne, plantant-se un dia i un altre, també al final de la seva vida, davant de la muntanya Sainte-Victoire, sentint la dificultat extrema de pintar-la, tot i tenir-la al davant dels ulls. “Sempre sembla que estàs a punt d’agafar-la i sempre se t’escapa”, li deia al seu amic Gasquet. “La naturalesa -insistia- no es troba en la superfície, sinó en la profunditat. Els colors, en aquesta superfície, són expressió d’aquesta profunditat. Procedeixen de les arrels del món. Constitueixen la seva vida, la vida de les idees”. L’any 1910 el filòsof György Lukács publicava L’ànima i les formes, i el 1934 Henri Focillon, La vida de les formes. Tots dos parlaven del mateix que Cézanne i del mateix de què, després, parlaria Morandi. Les formes, l’ànima, la vida.

Cézanne deia que, mentre mirava, “està transcorrent un minut del món” i que, del que es tracta, és de pintar-lo en tota la seva realitat i, aleshores, oblidar-se de tota la resta. Pintar, deia, “la respiració del món”. Aquest és el repte, la dificultat. Potser l’art sempre ha buscat, com busca també la vida, aquesta respiració del món, aquest instant destil·lat que justifica i legitima l’espera pacient i entregada d’hores d’intensitat, observació i passió.