Publicitat
Publicitat

El silenci de les sirenes

No sempre qui calla és perquè no té res a dir. Més aviat, sovint passa el contrari

NO SEMPRE QUI CALLA ÉS PERQUÈ NO TÉ RES A DIR. Més aviat, sovint passa el contrari. Shakespeare ens en proporciona un exemple canònic. El trobem a El rei Lear, gairebé al començament, amb l’anunci del rei d’abandonar la Corona (“Ara em desprenc de ceptre, terres i preocupacions d’estat”). Ha decidit de partir el regne entre les seves tres filles, convidant-les a un estrany concurs perquè manifestin públicament l’amor que li tenen, i així ell, en correspondència, els entregarà a bocins les seves propietats, “Mentre fem el camí de la mort més alleujats”, diu. Gonerill i Regan, calculadores com ell, fan l’elogi retòric i ensucrat de l’estima que li professen, exagerant-la de manera hipòcrita per obtenir els guanys promesos pels seus afalacs. La petita Cordèlia, tanmateix, ofesa per la impostura de les seves germanes, es queda sense paraules i no vol dir res, conscient que són els seus gestos i les seves accions els que parlen per ella, amb més eloqüència del que ho podrien fer les pròpies paraules. En un apart, quan ningú la sent, xiuxiueja: “ Love, and be silent ” (“Estima, i guarda silenci”). El vell autòcrata, irascible i capritxós, es posa fet una fúria, bandeja la seva filla del regne i la deixa sense res. Cordèlia, per haver-se quedat sense paraules, es queda també sense herència, sense germanes, sense pare, sense pàtria i, finalment, sense vida.

També Schönberg, en la seva immensa òpera Moses und Aaron, proporciona un altre exemple emblemàtic del silenci eloqüent. En el llibret, que ell mateix va escriure, Moisès apareix com a tartamut i lingüísticament negat: ell és el que pensa, però ha de recórrer contínuament a Aaron perquè posi en paraules allò que ell és incapaç de dir. Amb aquesta incapacitat per expressar el seu pensament, Schönberg va traduir la caracterització de l ’Èxode, que basa la dificultat de Moisès amb les paraules en la seva estranyesa essencial: “Jo sóc un estranger en terra estranya”. I així, després de l’episodi de l’adoració del vedell d’or, quan Moisès baixa de la muntanya, al final del segon acte de l’òpera, s’exclama, absolutament impotent: “Oh, paraula, tu, paraula que em manca!” I aquí, a més, s’acaba la música: encara que el tercer acte ja estava escrit, Schönberg no és capaç de posar-hi música. Comentant aquest passatge, Steiner ha escrit: “Com en la filosofia de Wittgenstein, hi ha a Moses und Aaron una consideració radical del silenci, una investigació duta a terme en la fonamental bretxa tràgica que s’obre entre el que hom comprèn i el que hom pot dir”.

És cert que les paraules ens defineixen i que, en cert sentit, ens fan ser el que som. Ho va formular Aristòtil, quan va definir l’ésser humà com “l’ésser viu que té paraula”, i no només veu, que també la tenen els animals. Per això hem pensat sovint que l’absència de la paraula i, amb ella, el silenci, ens priva del que més pròpiament ens fa humans. Però el silenci, ho sabem, de vegades, pot ser més eloqüent que les paraules. Entre els papers pòstums de Kafka, n’hi ha un de fascinant, datat de l’octubre del 1917, que refà l’episodi d’Ulisses amb les sirenes i que conté una imatge fulgurant: “Les sirenes posseeixen una arma molt més terrible que el cant: el seu silenci. No va passar, en realitat, però és probable que algú s’hagués salvat algun cop dels seus cants, encara que no, mai, del seu silenci”.

Davant les paraules gastades (Cordèlia), davant l’enormitat del que es vol dir (Moisès), davant el poder relatiu de la paraula (les sirenes), el silenci apareix, de vegades, com una irresistible immensitat. Una immensitat, d’altra banda, absolutament eloqüent.