Publicitat
Publicitat

El tartamudeig lúcid

Existeix encara una enorme crueltat popular, molt estesa, que s’acarnissa amb les discapacitats de tot tipus, físiques, cognitives o lingüístiques

Existeix encara una enorme crueltat popular, molt estesa, que s’acarnissa amb les discapacitats de tot tipus, físiques, cognitives o lingüístiques. Aquesta malvolença ha trobat formes ben variades i celebrades de popularitat en el comportament espontani, irreflexiu i irracional, de la vida quotidiana, però també, de vegades, en algunes manifestacions culturals de masses. És el cas, paradigmàtic, del tartamut. El cinema més cutre del franquisme el va convertir en una figura patètica, amb l’excusa d’una suposada comicitat, i els esforços dels actors que donaven cos a aquesta intermitència de la parla, que no acaba de pronunciar les paraules que vol dir, van donar lloc a escenes que encara avui fan vergonya de veure per la seva burla gratuïta. Però també, per exemple, obres de teatre tan populars com Els Pastorets de Folch i Torres busquen la hilaritat de l’auditori amb la incapacitat de Jeremies per pronunciar dues paraules seguides sense entrebancar-se. És difícil, però, trobar cap mena de gràcia en aquesta actitud que s’enfot de les debilitats dels altres per accedir al que, per a la resta, és conquerit sense esforç.

Normalment, la figura del tartamut posa de manifest una dificultat de la parla, i aquesta impossibilitat de dir el que es vol dir de manera fluïda, aquesta tendència a balbucejar, s’interpreta sovint com un dèficit. El diccionari de l’IEC diu explícitament que es balbuceja “perquè un no sap què dir”. El quequeig, així, seria un bloqueig que posa traves, de vegades insalvables, a l’hora de parlar i d’encadenar paraules, encara que siguin poques. I per això, sovint, fa que l’interlocutor, fins i tot de bona fe, acabi les paraules que al tartamut li costa de dir. Aquesta actitud, tanmateix, encara posa més nerviós el quec i accentua la seva vulnerabilitat.

Tanmateix, en realitat, al contrari del que pot semblar a primera vista, el problema no és pas una mancança, pel fet de no trobar la paraula que es vol dir, sinó més aviat un excés, un desbordament, entre el que es vol dir i les paraules que ho haurien de verbalitzar. No és que el tartamut no pugui parlar, sinó que parla interiorment massa, i llavors les paraules es bloquegen, interrompent-se i trepitjant-se entre si. Un diria que el tartamut és com els cecs per un excés de llum de la caverna de Plató, que sofreixen una revelació que els desborda.

Per això no estranya que un pensador com Gilles Deleuze, tan acostumat a pensar a contracorrent, convertís el tartamudeig en una figura creativa. En realitat, va arribar a sostenir que els grans escriptors són els que esdevenen tartamuts de la llengua: aquells que fan balbotejar la llengua, fent-la delirar i sortir dels marges previstos, fins a crear, en la pròpia llengua, una llengua estrangera. Deleuze reconeix aquesta capacitat de trobar-se com un estranger en la llengua en què s’expressa, en Kafka, Beckett o Melville, entre d’altres. “Quin compliment més bell que el d’un crític dient sobre Els set pilars de la saviesa de Lawrence: això no és anglès”.

Aquests escriptors, deia Deleuze, “fan fugir la llengua, fent que s’enfili sobre una línia màgica, que es desequilibri contínuament”. Perquè aleshores les paraules deixen escoltar la tremolor, el murmuri, el balboteig, el vibrato, i diuen coses que mai abans no havíem sentit: i “la llengua s’estremeix de dalt a baix”.

Óssip Mandelstam, que admirava el Dant per haver sabut escoltar els tartamuts, quan es preguntava (a La remor del temps ) “què volia dir la meva família?”, que era jueva polonesa, va dir: “No ho sé. Era tartamuda de naixement, i tot i així tenia una cosa a dir. Sobre mi i sobre molts dels meus contemporanis pesa el quequeig de naixement. Hem après no a parlar, sinó a balbucejar, i només parant l’orella al soroll creixent del món”.

Els tartamuts saben que parlar costa esforç. No tant per incapacitat pròpia, sinó per la lucidesa de sentir que parlar és trobar la paraula justa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT