Publicitat
Publicitat

IDEES DE REÜLL

La velocitat de l'experiència

"És difícil fer elogi de la rapidesa, perquè la vinculem a la superficialitat"

L'estiu és una època propícia per fer apologia del temps calmat i del ritme alentit. S’hi presta la calor, esclar, però també la llargada del dia, el privilegi en vies d’extinció de les vacances, el canvi d’hàbits, sovint també els desplaçaments fora del lloc habitual. La lentitud i la calma són, en la nostra cultura, el benefici de què gaudeixen les situacions d’excepció, les experiències poc ordinàries, els parèntesis de la quotidianitat. Per això, en justa reciprocitat, la velocitat i la rapidesa tenen més aviat mala fama. I, en aquest sentit, acostumem a identificar amb la lentitud i la calma aquelles activitats que associem amb una certa intensitat: la lectura i l’escriptura, la contemplació artística, la reflexió i el pensament. Sembla que totes són contràries a la rapidesa i la velocitat, perquè sembla que reclamen una certa demora i l’alentiment del temps de l’experiència.

Amb la nostra habitual tendència a agrupar-ho tot per parelles, i a qualificar-ne un membre positivament i l’altre negativament, a la lentitud li ha tocat el privilegi del que associem a valors positius, mentre que, a la rapidesa, fora de l’esport, li han tocat tots els qualificatius negatius. Treballar ràpid, o llegir així, gairebé s’identifica de manera automàtica a fer-ho malament, amb poca cura, amb una inevitable lleugeresa, si no amb superficialitat. Mirar les obres d’art gairebé sense aturar-se, encara que així s’hagi fet durant segles, és sinònim de no mirar-les o de no mantenir l’exigència de concentració que sembla que reclamen. I el mateix valdria, sembla, per a qui pinta o escriu: els escriptors o pintors de poques obres, com Gil de Biedma o Vermeer, acostumen a guanyar-se la devoció d’entrada, perquè identifiquem la lentitud amb l’exigència concentrada i la revisió interminable. I sovint passa així. Però no sempre.

És difícil fer elogi de la rapidesa, perquè la vinculem a la superficialitat. Leonardo da Vinci va tardar anys a acabar La Gioconda, gairebé els mateixos que li van caldre a Miquel Àngel per enllestir el Judici final de la Capella Sixtina. Per cada metre quadrat que pintava Buonarroti, Leonardo ben just feia un parell de centímetres. Però tots dos van signar obres mestres indiscutibles, cadascun a la seva manera.

Avui, però, descobrim la força indiscutible, gairebé titànica, d’un pintor extraordinari com Tintoretto, de qui Giorgio Vasari va consignar la inabastable rapidesa, sense competència a l’època: feia les obres tan vertiginosament, explica, que quan els altres pensaven que encara no les havia començades, ja les tenia enllestides. Quan els membres de la confraria de San Rocco de Venècia van convocar un concurs entre diferents pintors per cobrir el sostre de la sala principal de la seva mítica escola, mentre tots els altres ben just havien fet alguns dibuixos preparatoris, Tintoretto ja havia preparat una tela gegantina, la va pintar sense que ningú ho sabés i la va posar en el lloc que havia d’ocupar, i que encara avui ocupa, cosa que va provocar la irritació dels seus col·legues i, curiosament, també del jurat, que ho va considerar un acte de prepotència injustificable. Avui, també, ens enlluerna Garry Winogrand, que, al final de la seva vida, feia tantes fotografies que ni tan sols tenia temps per revelar els carrets: quan va morir, en va deixar més de tres-centes mil sense editar!

¿És la rapidesa, potser, com va endevinar Hélène Cixous, que admirava per això la pintura de Monet incondicionalment, una forma de sortir d’un mateix, d’abandonar-se a la pintura o l’escriptura o les coses o la vida?

PUBLICITAT
PUBLICITAT