Guerres de memòria

Quan l’artista nord-americà Shimon Attie va tornar a Berlín, l’estiu del 1991, es va estremir en passejar-se per la ciutat i no trobar cap rastre del que hi havia passat entre el 1933 i el 1945. I es va preguntar: “On són totes les persones que van viure aquí i que van desaparèixer? Què ha passat amb la cultura i la comunitat jueves, que van tenir aquí la seva llar i que es van sentir, durant molt de temps, com a casa?” Attie explica que va sentir, a tot Berlín, la seva presència, però amagada, ocultada i gairebé reprimida. Així va començar el seu projecte Escrit al mur : una intervenció que pretenia documentar els llocs de vida de la comunitat jueva exterminada, rastrejant casa per casa el nom de les famílies i els seus membres, els oficis que van tenir, la vida que van portar. I, paral·lelament, va documentar també les imatges d’aquella comunitat abans que fos deportada als camps de la mort. El seu projecte va consistir en unes projeccions nocturnes de fotografies, precisament als mateixos llocs on havien viscut i amb una mostra d’allò que havien fet. Era un projecte, va dir Attie, nascut de la discrepància entre el que sentia i el que va poder veure (o, en realitat, el que no va poder veure). Això passava a principis dels anys 90, quan moltes coses estaven començant a canviar a Alemanya, i de manera molt especial a Berlín, que aviat es convertiria en la capital del dol. Attie va omplir els murs de fotografies projectades a l’empara de la nocturnitat, com un malson traumàtic que es resisteix a desaparèixer.

Després vindrien altres intervencions, d’artistes i arquitectes, que van convertir l’espai urbà de Berlín en testimoni, també visible, d’un passat que, fins no fa pas gaire, era un tabú i el dipòsit d’un immens oblit. Hi ha la Biblioteca buida, de Micha Ullman, enterrada sota Bebelplatz, al lloc on el 1933 les Joventuts Hitlerianes van cremar els llibres de jueus i marxistes de la biblioteca universitària. Hi ha La casa buida, de Christian Boltanski, que recorda els jueus que habitaven en l’immoble de la Grosse Hamburger Strasse. Hi ha L’habitació abandonada, de Karl Biedermann, només una taula i dues cadires, una de les quals tombada a terra, a Koppenplatz. Hi ha les llambordes daurades de Gunter Demnig, per tot Berlín. O, esclar, el Memorial als jueus europeus assassinats,de Peter Eisenman, al costat de la Porta de Brandenburg.

El projecte impressionant d’Attie continua plantejant-nos avui, vint-i-cinc anys després, el mateix problema, especialment actual entre nosaltres: ¿com pot l’espai urbà fer veure, més del que ja ho fa explícitament, aquells episodis de la història d’una comunitat que, per molt temps que hagi passat, encara fan mal i que, potser per això, no tenen rastre ni presència visible? La qüestió afecta la naturalesa dels monuments. Perquè un monument és un recordatori memorial i alhora una celebració. I aleshores el problema és doble: perquè, d’una banda, interpel·la sobre allò que, en l’espai urbà, ja no existeix i que ningú recorda ni commemora. Esdeveniments traumàtics, violències comeses, atrocitats perpetrades que, esborrades de l’espai de la ciutat, no han deixat rastre i que, a més, ningú vol recordar, en un exercici d’amnèsia que suposa un ultratge a les víctimes. Però, d’altra banda, hi ha, també, els monuments que celebren personalitats i esdeveniments dels quals, potser, una comunitat s’avergonyiria si no estigués anestesiada per encarar-se amb el propi passat per la pervivència, sense revisió crítica, d’aquells esdeveniments.

L’estat espanyol és dels pocs països del món que no s’ha deixat influir pels debats globals sobre els llocs de memòria, una urgència inexcusable en els països democràtics des dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Els centenars de milers de fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme són, a hores d’ara, una vergonya democràtica impossible de justificar, encara que poden explicar-se per la negativa (incomprensible) del Partit Popular a condemnar la dictadura. Però hi ha altres esdeveniments igual de punyents, tot i que siguin més allunyats en el temps: penso, sobretot, en la salvatge política colonitzadora a Amèrica i en el llegat rapinyaire i esclavista que va deixar, durant segles. O, per esmentar un altre episodi dramàtic, l’expulsió dels jueus i dels musulmans de la Península. Catalunya, a causa de la seva pertinença a aquest Estat que ha fet de l’amnèsia la seva política institucional, tampoc no ha abordat, encara, la responsabilitat col·lectiva amb la memòria que ha marcat l’agenda global a tot arreu.

Per això, només que algú plantegi treure l’estàtua de Colom a Barcelona o que algú anunciï que tornarà a posar al carrer estàtues de Franco pot provocar tempestes polítiques com les que estem vivint. Però el problema, potser, en el fons, és què volem fer amb la nostra memòria col·lectiva i com volem que sigui present, i de quina manera, en les ciutats que habitem. Aquest, i dol reconèixer-ho, és encara un debat pendent.