Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Alves, ens acabarem fent mal

Digue'm quins laterals tens i et diré a quants títols aspires. Quan el Barça va fitxar Dani Alves em va semblar un reforç futbolístic excel·lent però a un preu desorbitat per un lateral. Després, veient el rendiment de tots aquests anys, ja fa temps que el Barça ha amortitzat amb escreix els 35 milions que va pagar de traspàs, i cal subratllar el paper del brasiler en els èxits que ha tingut l'equip de Guardiola. Més enllà de ser un guanyador nat i de l'esperit de lluita, l'equip s'ha beneficiat d'unes galopades, arribades i centrades que han generat molts gols. A això cal sumar-hi l'intangible del ritme encomanadís que Alves genera en tot l'equip. És un motoret que no s'atura mai.

Sent un jugador tan decisiu, fa dues temporades el nou Manchester City el va temptar posant-li una bena de lliures esterlines als ulls. Va començar l'estira-i-arronsa amb la seva dona: un dels dos volia agafar la pasta i tocar el dos i l'altre s'estimava més quedar-se. En qualsevol cas, per quedar-se aquí volia arribar al segon nivell salarial, allà on viuen Xavi, Iniesta, Puyol o Villa. La primavera va ser calenta. Sandro Rosell va anar a veure un partit de la selecció, va entrar al vestidor de la canarinha i, en persona, va calmar un Alves neguitós. Al final, en un dinar al soterrani de cal Rosell, van tancar el tema de la seva continuïtat després que li fessin veure que al City guanyaria molts més diners que el fix que li oferia el Barça, però que aquí aconseguiria unes primes i uns incentius per títols que difícilment guanyaria mai a Anglaterra.

El seu rendiment, però, va baixar en picat. Ell, al final de la temporada passada, ho va reconèixer davant dels seus companys. Acabada la Lliga, al camp del Betis hi va haver una conversa al vestidor, tan dura com catàrtica, entre els jugadors i Guardiola. El mister , amb la intenció de motivar-los per a la final de Copa del Calderón, els va retreure que en alguns moments de la temporada algun d'ells l'havia decebut. Dos pesos pesants es van rebotar, un al·ludit es va ofendre. I allà, davant de tots, Alves es va ensorrar i va demanar disculpes a l'equip. Va dir-los que, per la seva separació, no havia estat prou centrat en el que havia d'estar i que no tornaria a passar. A l'estiu, però, en el relleu del Tito pel Pep, Dani Alves es va despenjar amb un estirabot públic. Volia que el club sortís a defensar-lo quan es publicava que podria marxar. En aquell moment el jugador ja demanava a crits el traspàs, però ni va arribar una oferta prou atractiva ni Zubizarreta s'hi va atrevir perquè no tenia clar qui en podria ser el substitut.

De moment, lesions musculars a banda, el rendiment d'Alves continua estant molt per sota del seu nivell. És una màquina de perdre pilotes, defensivament l'agafen descol·locat a cada gol i sembla poc concentrat en el joc, fins al punt que Martín Montoya dóna, ara mateix, unes prestacions més fiables. Guardiola sempre va dir que ell seguiria mentre veiés que el vestidor continuava tenint la mateixa ambició. En la roda de premsa del seu adéu va explicar que si hagués continuat tenia la sensació "que ens acabaríem fent mal". El mister va saber plegar a temps. Alves potser no i ara, pel seu rendiment, li xiulen les orelles. Encara que les tingui planxades.