14/07/2016

‘Another day, another dollar’ / Però tot és legal

3 min
Durao Barroso. Jodie Foster.

‘Another day, another dollar’

Una de ficció. Money Monster és l’última pel·lícula que ha dirigit Jodie Foster. Va sobre un xòuman de la televisió i guru de l’economia (George Clooney) que explica a la gent de bona fe, a través del seu programa, on ha d’invertir els estalvis. Les crítiques a la pel·lícula són fluixetes però la història, àgil i molt ben muntada, atrapa, entreté i fa rumiar sobre la bombolla del diner, el tot s’hi val de Wall Street i el gran engany del sistema liberal dut fins a les últimes conseqüències. Potser sí que al guionista se li’n va anar l’olla, però les quaranta persones que érem al cinema ens ho passàvem teta.

Una de real. Lehman Trilogy és l’obra de teatre que es pot veure a La Villarroel fins a final de mes i que explica el naixement, l’apogeu i la crisi de Lehman Brothers, des de la modesta botiga de teixits a Alabama fins al crac del 2008 del gegant bancari. Les crítiques han sigut excel·lents, i amb raó. Les tres hores de bon teatre passen volant perquè el que t’expliquen, amb una esplèndida direcció d’actors, saps que ha passat de debò. Hi ha molt d’enginy per part de l’autor, Stefano Massini, a l’hora de recosir el canemàs d’aquesta espiral de relacions familiars, entramats financers i beneficis per a l’empresa a costa de la gent. El rerefons de l’obra i de la pel·lícula és el mateix. Una reflexió mordaç i sarcàstica sobre com hem arribat fins aquí: a la perversió i decadència del sistema capitalista que, després de crear-nos mil i una necessitats, ha acabat per explotar el globus. “ Another day, another dollar ” era el lema d’aquests germans Lehman -i fills i néts- que combinaven visió i ambició fins a fer-nos ballar a tots frenèticament, és a dir, al ritme que els convenia. Teatre i cinema de denúncia.

Però tot és legal

Tant a Lehman Trilogy com a Money Monster es parla de Goldman Sachs i l’assenyalen com un dels responsables de la gran crisi econòmica mundial. Precisament, en els últims dies, aquest mamut bancari de Manhattan torna a ser notícia pel nomenament de José Manuel Durão Barroso com a president no executiu de Goldman Sachs International. Si fins ara coneixíem portes giratòries, el cas del portuguès que durant deu anys decisius va presidir la Comissió Europea (2004-2014) és el rècord Guinness de la poca vergonya. Tan sols deu dies després de la victòria del referèndum del Brexit, Durão Barroso justifica el seu fitxatge amb la supèrbia dels barruts. Diu al Financial Times que ell, des de Goldman Sachs, “podrà mitigar els efectes negatius” de la decisió dels britànics d’abandonar la UE. A sobre, doncs, hi va per fer-nos un favor, per salvar-nos de les conseqüències nefastes del Brexit. Al costat de l’astuta jugada d’aquest portuguès, la llarga llista de governants de les Espanyes que tan bon punt han deixat el sector públic han entrat a la porta giratòria i, amb l’ètica als turmells, han estat catapultats a un càrrec ben remunerat en una gran empresa privada amb tics de monopoli, passen a ser casos de pa sucat amb oli. Els nostres, uns aprenents. Endesa, Iberdrola, Bankia, Petronor, Gas Natural, OHL, Telefónica, Abengoa i altres amics del sopar de final de curs de l’Íbex-35 avui es deuen trucar per dir: “Els nostres exministres no són ningú”. Ni Aznar ni Felipe Gónzalez han arribat al nivell del cinisme de la porta giratòria de Barroso. Esclar que tampoc van tenir mai tant poder. A dreta llei, diran que tot és legal, sí. Però lleig de nassos. I fa pudor. Ras i curt, indecent.

stats