Publicitat
Publicitat

Banderes i cols / La mesura de les coses

Banderes i cols

Hi vaig anar a l'estiu. El Pla de l'Estany, la Garrotxa, l'Empordanet, l'Alt Empordà… Hi vaig tornar el cap de setmana passat i no sembla el mateix lloc. En dos mesos han florit estelades a cada punt i racó. N'hi ha al pont de Besalú, a la plaça de Bàscara i a l'imponent bosc de Can Ginebreda, el parc escultòric d'en Xicu Cabanyes, un d'aquells indrets que si fos a Irlanda hi aniríem en peregrinació. La senyera, ara, només és en hotels i edificis oficials. M'ha sorprès, en canvi, veure estelades en tants màstils de jardí. Allò que veiem a les pel·lícules americanes, amb barres i estrelles penjades a l'entrada de la casa de qualsevol llogarret dels Estats Units, ara ja és aquí. I, per inhabitual, aquesta aparició d'estelades de jardí es fa mirar. N'he vist a Espinavessa, a Santa Pau, a Orfes i a Vulpellac. Vaig començar comptant-les, però me'n vaig cansar. I aleshores arribes a dinar a Les Cols, d'Olot, el paradís del bon gust i una meravella arquitectònica. Em fascina el contrast que el taller Aranda, Pigem i Vilalta ha aconseguit entre una masia de fa tres-cents anys i la modernitat extrema, de línies i materials. Gaudir de l'exquisida cuina de la Fina Puigdevall, assegut en un espai del futur amb vistes a un pati de gallines que van a la seva, és una experiència tan insòlita com gratificant. Ara han obert un espai nou per a festes i banquets. I s'han tornat a superar. No s'assembla a res del que hàgiu vist abans. La carpa -pura màgia translúcida- sembla un filtre que capta les energies de la naturalesa. Després de dinar, dels cafès i la factura (menú de 85, perquè no hi hagi sorpreses), et fan la confiança d'ensenyar-te la cuina. I allà, al damunt d'una entrada d'aigua molt japonesa, altre cop l'estelada. Potser és una al·legoria de l'estrella Michelin. I de les que vindran, si continuen així.

La mesura de les coses

Amb la crisi, pràcticament tothom s'està de moltes coses. Però de menjar, es continua menjant. Menys, més barat i, qui més qui menys, s'està fent fanàtic del congelat. Es dina més a casa que a fora i els menús dels restaurants dels dies de cada dia també han abaixat el preu. La gent, doncs, continua endrapant. En canvi, el pressupost familiar no dóna per a tot i s'ha deixat de consumir tantes altres coses que hi ha moltes grans superfícies que estan quedant desertes de públic. ¿Heu entrat últimament a un hipermercat? A mesura que us allunyeu de les prestatgeries d'alimentació, aquells passadissos de tres carrils per banda estan ben buits. No hi trobes gairebé mai ningú. Ni a la zona de bicicletes i gandules, ni a les lleixes dels estoigs del Bob Esponja, ni allà on venen els ambientadors de cotxe en forma de pi. De tant en tant, quan tombant una cantonada et surt un altre despistat, t'espantes i tot. En alguns casos, quan ja fa molts minuts que no veus cap persona, saludes a qui et trobes de cara, amb aquell costum dels caminadors de muntanya en què el que puja i el que baixa es deixen anar un "delaguard", educadament. Als hipermercats, ara, els falta gent i els sobren metres i producte. I no els calen tantes caixeres ni reposadores com abans perquè l'estoc -fora del menjar- pràcticament no es mou. Per això algunes de les grans companyies han decidit que, de mica en mica, els hipers tendiran a empetitir-se i tornaran a ser supermercats. Menjar i neteja a mesura humana. Després d'haver omplert el país de grans superfícies, sense cap gràcia estètica, ara no trigarem a veure edificis fantasma al voltant de les rotondes de les capitals de comarca. Si no saben què fer amb tants metres quadrats, algú proposarà muntar una cadena de parcs temàtics, ara que estan de moda.