Publicitat
Publicitat

Barça-Madrid: les diferències

Juguem una mica amb les xifres? En tan sols set jornades el Barça de Luis Enrique ja ha perdut tants partits fora de casa (2) com en tota la Lliga passada. El Madrid de Benítez, mentrestant, ja ha empatat un partit més (3) dels que va empatar en l’última temporada el d’Ancelotti. Per cert, el Madrid no va posar la primera X a la travessa fins a la jornada 25. Ara mateix el Barça i el Madrid empaten a 15 punts, però mentre que els blancs han punxat en tres partits sense perdre’n cap, nosaltres ja comptem dues derrotes. Què és pitjor: perdre dos partits o empatar-ne tres? Això va a gustos, però als equips els acostuma a coure més, i a minar-los la moral, no mantenir a zero la columna de partits perduts. En canvi, els batzacs que rep Benítez per no haver passat de l’empat al Calderón, contra l’Sporting de Gijón o el Màlaga són motiu de tesi doctoral. En psicologia.

El Madrid -una Lliga guanyada de les últimes set- ha fet una immersió en el resultadisme extrem, fins al punt que vol assemblar-se al Barça de Luis Enrique o a l’Atlètic de Simeone, que creu que es van proclamar campions perquè van saber mantenir la porteria a zero. Els gols, aquí i allà, ja arribaran. Ara el que prima Benítez és agombolar Keylor Navas per damunt de totes les coses. Així, arribada la segona aturada de la Lliga, el Barça té dos avantatges i una excusa. El Madrid, en canvi, té una coartada. El primer avantatge del Barça és que tenim un model i, a pesar de les sàvies variacions sobre el tema aportades per l’entrenador actual, sabem a què juguem. El segon punt fort és que Luis Enrique ja ha demostrat que sap treure el rendiment d’aquest equip i que el sap fer triscar de valent.

La desconfiança dels jugadors cap a l’entrenador ha minvat i el crèdit, de cara la graderia, és molt més gran que fa un any. L’excusa són les lesions de Messi i de Rafinha (i en menor mesura el trencament muscular d’Iniesta) i la sanció de la FIFA que ens impedeix fitxar o inscriure Arda en el lloc d’un lesionat greu. La coartada del Madrid és que l’entrenador nou necessita temps per greixar els mecanismes. Podem consolar-nos pensant que li costarà fer passar el clau per la cabota si Cristiano o Bale no juguen allà on se senten més còmodes i, més encara, quan els mitjans no entenen que el Madrid actual jugui a mantenir un 1 a 0 sense anar a trinxar el rival.

Però just quan ens freguem les mans, el Madrid tornarà a golejar. I també ho farà el Barça quan s’adoni del que escrivia dilluns, en un article per guardar, la Natalia Arroyo: “El gol és un art que prefereix la tranquil·litat a l’agitació”.