Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Barça: una mica menys de tot

Ara que un foc atiat per la tramuntana, el bíceps femoral de Messi i el judici contra una noia de Puigcerdà contra qui es demana més de set anys de presó per haver tocat el piano a casa seva han rebaixat la crispació sobre el nivell de joc del Barça, em ve de gust dir-hi la meva. Estic d'acord amb Martino que "la bellesa, en el futbol, no depèn de la quantitat de tocs de pilota". Li compro, també, que la seva intenció és aprofundir en un futbol basat en l'atac, el control de la pilota i a jugar molt bé. En els tres mesos que du al Barça, ens hem adonat que l'entrenador de Rosario en sap un pou, té mà esquerra i està aconseguint uns resultats excel·lents.

Ara bé, tant ell, com els jugadors, com tots els aficionats sabem veure que el Barça té unes llacunes de joc massa llargues i excessivament temeràries. O, dit per activa, les estones de futbol sublim que havíem gaudit temps enrere les veiem ara massa amb comptagotes. I per què? Em fa l'efecte que és una suma de molt factors que ens han portat, gradualment, des d'aquella perfecció dels primers anys de Guardiola o de la final contra el Santos o de l'exhibició de Wembley (que ens va fer proclamar, amb un cofoisme que ara ens tenalla, que aquell va ser el millor equip de futbol de tots els temps) fins al moment actual, d'una certa desorientació -deixeu-m'ho dir- lleugerament engreixada mediàticament.

Esclar que amb Guardiola també es van fer partits dolents, i es van marcar molts gols de contraatac i no tot van ser 5 a 0 al Madrid (i ho dic pel nivell sublim de joc, no només pel resultat), però aquell era un equip que anava a totes perquè l'entrenador també hi anava. Un equip és, gairebé sempre, el mirall del seu entrenador. I el Pep, com a mister , era un home obsessionat per la feina, d'una voracitat absoluta i en tots els àmbits. Tenia gana per guanyar, per excel·lir, per transcendir i per deixar una petjada a la sorra que mai més l'esborraria ningú. Tenia gana i, sobretot, ganes de demostrar que en la seva nova feina podia ser el millor i arribar a tenir un Barça que era el que tantes vegades havia somiat. Tenia gana per transmetre la passió als jugadors, per treure'n el màxim rendiment físic i psicològic. Els podòlegs eren importants, i els nutricionistes, i l'anàlisi del rival arribava a un nivell de coneixement fins a la collonèssima. Ho va donar tot -i ho va guanyar gairebé tot- fins que es va buidar.

Passats els anys de l'excel·lència, els jugadors tenen una mica menys de gana, es pressiona una mica menys el rival, l'equip corre una mica menys, la pilota va una mica més lenta, els rivals s'estudien una mica menys, els jugadors (per la lògica del pas dels anys) tenen una mica menys de físic… I de mica en mica, gairebé imperceptiblement, d'un partit a un altre, en comptes d'omplir-se la pica, en el nostre cas s'ha anat buidant. Això explica el moment futbolístic en què som ara mateix, jugant millor que gairebé tothom al món però pitjor que aquell Barça irrepetible.

Aquestes causes són fonamentals però no oblidem, a tot això, que cal sumar-hi el cop emocional que va significar, per a tots els jugadors de la plantilla, que Tito Vilanova hagués d'abandonar la banqueta durant la pretemporada per culpa de la recaiguda en el seu càncer. Quan arriba Gerardo Martino el primer que ha de fer és recuperar un vestidor anímicament enfonsat pel xoc posttraumàtic. I aquesta és, també, una nota a peu de pàgina que ni el més nostàlgic dels guardians de les essències no hauria d'oblidar.