Publicitat
Publicitat

Amb el Bayern al cap

El Barça va fer, amb justícia i justament, el que calia: guanyar la Reial Societat. I ho va aconseguir d’una manera estranya, amb el Bayern al cap, amb l’equip rebentat pel partidàs de dimecres passat i dosificant l’oxigen que queda per a l’enfrontament de dimarts. Al mig, doncs, el 4-4-2 paparra de David Moyes feia molta nosa. Encara que una ensopegada pogués costar-nos un títol i ensorrar la boníssima feina de tota una Lliga, algunes de les estrelles del Barça, ahir, no podien amb les botes. Era humà, era lògic, era comprensible. Però al descans hi havia, a la graderia, una sensació estranya. Jo vaig detectar mirades de por. I, aleshores, cop de cap de Neymar, gol i ofici fins al final. No és que el Barça guanyés amb la llei del mínim esforç, perquè van haver de triscar de valent per perforar un inspiradíssim Rulli, però sí que la velocitat de cap, de cames i de pilota -i no necessàriament per aquest ordre- no era ni de bon tros la mateixa de la Champions. L’exigència del duel entre el Barça i el Bayern va passar factura. A tothom. L’equip de Guardiola -amb la Bundesliga ja al sarró- va tornar a perdre a casa. Els bavaresos no patien quatre derrotes seguides des de l’any que el Pep va debutar al Barça, com a jugador. I això que, per enfrontar-se a l’Augsburg, a l’Allianz Arena van sortir pràcticament amb tots els titulars, sense reservar-se per al miracle alemany que esperen per dimarts. Luis Enrique, que encara no ha guanyat cap títol, sí que va modificar tot el mig del camp com havia fet en els últims partits de Lliga al Camp Nou. Ahir va donar festa, merescuda, a Busquets, Rakitic i Iniesta (a més de Jordi Alba) i l’equip ho va notar. No tant perquè Rafinha o Xavi no rendissin al nivell requerit sinó perquè els tres de davant semblaven fosos, especialment un Suárez que després del seu hat trick a Còrdova torna a semblar el davanter dubitatiu d’abans. Segurament està guardant les bales per als moments decisius, com ja ens va demostrar a Manchester o París. Malgrat el desencert de cara a barraca -que no va desesperar un públic que també s’havia buidat contra el Bayern- els jugadors no van perdre els papers ni la paciència. El Barça va merèixer marcar els gols a la primera, però el premi va arribar a la segona. De la xilena de Pedro me n’alegro d’una manera especial. És lògic que, pel tarannà i per la qualitat dels tres intocables, el canari estigui jugant molt menys del que voldria. Per això em satisfà que ahir marqués, potser, el gol més bonic de la seva carrera.

PUBLICITAT
PUBLICITAT