El Bolero de Béjart / El fandango de Mas
El ‘Bolero’ de Béjart
L’estiu musical, a Catalunya, ha començat de manera rutilant. Quan al Palau encara ressonen els aplaudiments pels dos concerts dirigits per Daniel Barenboim amb la Staatskapelle de Berlín, els melòmans, els entesos en òpera i els que tenim bistecs a les orelles però ens agraden aquestes coses ja esperem el concert de duets i trios amb Anna Netrebko. La gran diva del moment, la soprano russa de veu vigorosa o sensual segons l’exigència de la partitura, actuarà a Barcelona la setmana que ve en la inauguració de la nova temporada del Palau 100. Avui, mentrestant, comença el Festival de Peralada i fa tants mesos que vaig comprar les entrades per a aquesta nit que m’ha costat trobar en quin calaix les vaig desar. No em volia perdre, de cap manera, el Bolero de Ravel amb la coreografia de Maurice Béjart, tan abstracte, tan original i amb una evident càrrega sexual. Aquesta mateixa coreografia la vaig veure al Liceu, a principis dels vuitanta, i l’impacte va ser tan enorme -jo vorejava els divuit- que he viscut trenta anys recordant aquell espectacle que em va marcar. Poques vegades m’he quedat tan aclaparat en una butaca d’una platea. Aleshores l’estrella del ballet de Lausana era Jorge Donn, el ballarí argentí que pocs anys després va morir de la sida, i que amb la repetició obsessiva de la música, i dels seus moviments, va aconseguir que tots els que érem en aquella funció històrica -en el ple sentit de l’adjectiu- acabéssim extasiats. Suposo que no vaig ser l’únic que en arribar a casa, en la intimitat, i mentre taral·lejava les notes del Bolero, vaig intentar imitar el moviment perfecte de braços i cames que li havia vist fer a Jorge Donn en cadascun dels dos compassos que es repeteixen cent seixanta-nou vegades. Aquella escena de vergonya pròpia davant d’un mirall sí que l’he mirat d’oblidar. El ridícul passa millor quan cadascú se sap el seu.
El fandango de Mas
Maurice Ravel va compondre el Bolero per encàrrec d’Ida Rubinstein, ballarina i mecenes russa. Li va demanar, concretament, que compongués “un ballet d’aire espanyol”. El 1928, en el moment de l’estrena, Ravel no imaginava que la seva obra passaria d’un interessant estudi d’orquestració. Mai va pensar que esdevindria una de les peces més populars de la música clàssica. De fet, potser per donar-hi un aire encara més espanyol, primer li va posar Fandango. Després, veient que un fandango li semblava un ritme massa ràpid, ho va canviar pel definitiu Bolero.
Artur Mas sembla que també tingui, des del 2012, dubtes amb els tempos del procés. Vam creure, i ell també, que els anhels d’independència de bona part dels catalans eren un fenomen que, com la melodia de Ravel, anava embolcallant cada vegada més gent. D’ençà del 9 de novembre, però, i malgrat la convocatòria d’eleccions, semblava que, també per un cert cansament monotemàtic dels mitjans, el moviment s’anava aturant. No hi va ajudar gens que Mas i Junqueras fessin com Luis Enrique i Messi i durant massa mesos deixessin de comunicar-se. La llista única que reclamava Mas de seguida va quedar en paper mullat. Va destrempar la parròquia que, davant d’una ocasió històrica, els partits semblessin pensar més en ells que en l’objectiu final. Els demanàvem generositat, rebíem intransigència, Aznar reia per sota el nas i érem a tocar del ridícul col·lectiu. L’Artur Mas que vam veure amb la Terribas semblava un polític amortitzat. En canvi, el d’abans-d’ahir amb el Cuní ja tornava a tenir el tremp que li cal per liderar el procés. Potser encara se’n sortirà, però cal afinar molt més. El Bolero de Ravel és un ostinato musical, repetit una vegada i una altra, amb un crescendo inaturable que acaba amb un gran espeternec. Tant de bo sigui l’al·legoria musical del procés.
