Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Comunicar idees en silenci

Parlo de tots i no parlo de ningú. Aquesta catàfora fa referència als sis socis del Barça que aspiren a presidir el club i que aquests dies, mirant de no trepitjar-se la mànega, van florint, cada dia un, per tenir el seu espai de glòria acotat. El que sorprèn, d’entrada, és que aquí ningú no explica gaire res. Tot es remet a més endavant. Es retarda l’explicació del projecte perquè algun cap pensant, algú que cobra per dur el màrqueting de campanya, els ha dit que cada dia o cada setmana o cada quan li suï l’aixella al planificador aniran trufant les setmanes de juny i juliol per explicar les seves idees sobre el patrimoni, l’economia o la participació social. Com si el soci estigués pendent de llegir els breus dels diaris de l’endemà i jugués a marcar les sis diferències del projecte patrimonial de Benedito o de Farré. En canvi, quan els precandidats -parlo de tots i no parlo de ningú, que en campanya la pell se’ls torna fina- van a espais d’èxit perquè els entrevisti el Sanabre, el Canut o l’Escobar, és una decepció escoltar que es mullen tan poc i expliquen encara menys. Demanen excuses, això sí, perquè encara no poden desvelar la informació que tenen prevista donar un altre dia, quan, al davant, només hi tindran quatre periodistes. Deixar passar l’ocasió de parlar directament al soci és llençar l’oportunitat d’explicar propostes concretes dels temes rellevants. Dir “Ja ho explicarem en els propers dies” és pretendre comunicar amb silencis. No aprofitar els espais amb tanta audiència és equivocar-se de mig a mig.

Ja sabem com funcionen aquestes coses. Si no tens un cap de campanya, un director de comunicació i un cap de premsa no ets ningú. Ja s’entén que necessites algú perquè porti l’agenda d’entrevistes i perquè, a més a més, atengui els dubtes de la canallesca que truca cent vegades al dia i sovint a hores intempestives. Però algú que es mira al mirall i es creu prou preparat per ser president del millor Barça de la història ha de tenir prou criteri -i més cintura que l’Alexanko- per no ser esclau dels fanàtics de la planificació. És surrealista que vagis a una entrevista i et preguntin per temes cabdals, com el director esportiu, l’aposta publicitària per a la samarreta, les persones que aniran a la teva junta, la secció de bàsquet o la Grada d’Animació, i la resposta sigui: “Tenim previst dir-ho més endavant”. De què tenen por? Que els copiïn? Són, ara per ara, candidats amb efecte retardat. Presidenciables que reclamen transparència a tota hora i que són els primers a amagar l’ou, supeditats a una planificació de candidatura que al soci li importa un rave. Ara, si el cap de campanya ha de viure més tranquil amb un quadre on tot està sistematitzat, i amb els quaranta dies ben planificadets tot queda més mono, endavant i visca el Barça!

PUBLICITAT
PUBLICITAT