Publicitat
Publicitat

Darrere d'un gran home… / A quin segle som?

Darrere d'un gran home…

"Darrere d'un gran home, sempre hi ha… una dona atònita". Aquesta facècia, que li he sentit a dir diverses vegades a Júlia Otero amb aquell sarcasme afectat que ningú no interpreta com ella, es pot aplicar a Chirlane McCray, la dona de qui serà el nou alcalde de Nova York. Bill de Blasio és notícia perquè, vint anys després, els progressistes tornaran a manar a la ciutat amb més autoestima del món. De Blasio també té un titular per la pallissa -73% dels vots- amb la qual ha guanyat les eleccions. I és notícia perquè la vida de la seva dona sembla un guió d'una heroïna de pel·lícula. Chirlane McCray -sis anys més gran que ell, trenta centímetres més baixeta- ha estat clau a l'hora d'escriure-li els discursos de campanya i d'entrenar-lo per a les entrevistes i els debats. Quan Chirlane tenia deu anys, la seva família se'n va anar a viure a Longmeadow, una ciutat de blancs, a Massachusetts. De fet, els McCray van ser la segona família negra a arribar a la població i van haver de suportar tota mena de vexacions que pretenien que se n'atipessin i marxessin. Ella, l'única negra de l'escola, era motiu d'escarni. Per desfogar-se, va començar a escriure uns poemes plens de ràbia que, ara, han estat motiu de campanya. Quan tenia 25 anys, va publicar l'assaig Jo sóc lesbiana . En la batalla electoral, quan els candidats rivals li han retret a De Blasio que s'hagués casat amb una lesbiana, ella ha sortit a explicar que, aquell assaig, l'havia escrit per desfer el fals mite que corria i que deia que no hi havia negres homosexuals. Després, es va enamorar d'en Bill i, de viatge de nuvis, se'n van anar a la Cuba de Fidel Castro. Dona, negra, lesbiana i comunista: el dia que, en una campanya electoral, res d'això sigui matèria d'atac per desprestigiar ningú, haurem evolucionat de debò.

A quin segle som?

"Un capellà expulsa una monitora per ser lesbiana". Així titulàvem ahir, en portada, el fet que el vicari de la parròquia de Sant Pere d'Octavià de Sant Cugat -amb el vistiplau del rector- havia expulsat una monitora de 28 anys per ser lesbiana. La noia, que mai no havia fet bandera de la seva condició i que duia quinze anys vinculada a la parròquia, va haver de plegar de monitora i, en un gest que els honora, els seus companys també se'n van anar a casa per solidaritat. Han plegat tots però ho han fet amb discreció, sense muntar cap pollastre i sense organitzar cap escrache d'aquests que el cos ens demana unes quantes vegades al dia. Això que explicava ahir Albert Solé, i que sonava tan i tan antic, passa al segle XXI i en una població com Sant Cugat, que aspira a ser el Massachusetts de Catalunya. Ja es pot escarrassar el nou Papa argentí a fer discursos més oberts en tot el que fa referència al sexe, que si els agents de l'Opus s'enroquen i els bisbats (com el de Terrassa, en aquest cas) miren cap a una altra banda perquè potser ja els està bé, a l'Església al final seran quatre. Això sí, molt reconsagrats. No és veritat, com prediquen, que siguin l'Església de tots. Excloure o marginar les persones per raó de la seva condició sexual és, a banda d'il·legal, una aberració innacceptable. Sant Cugat n'anava ple. La premsa local havia publicat la notícia. L'ARA, ahir, ho va posar a la portada però el ressò ha quedat molt acotat. Si en comptes d'un capellà, el protagonista de la notícia fos un imam amb túnica, avui a Sant Cugat hauríem tingut totes les teles connectant en directe des del peu del Monestir i, a les tertúlies, la Terribas, el Basté i l'Oltra haurien aparcat, per unes hores, el debat sobiranista per parlar d'aquesta sotana disfressada d'home de Cromanyó.