12/10/2012

Goebbels, un aprenent/De què parlarem?

3 min
Esclar, tots som soldats adoctrinats.

Goebbels, un aprenent

Sentint-ho molt, ens han enxampat. S'han adonat que aquí hi ha algú que, amb la discreció dels savis, ens ha programat el cervell per fer-nos anar cap on li ha convingut, com titelles. No sabem qui és, però, tot d'una, n'ha tingut prou de brandar els números de l'espoli fiscal i subratllar quatre mesures d'un govern amb majoria absoluta perquè tot el gota a gota que ha preparat durant anys hagi fet efecte. El nostre manipulador és més efectiu que Goebbels, el ministre de la propaganda nazi, l'home que controlava la informació, que muntava concentracions i que als seus sis fills els va posar un nom (Helga, Hildegard, Helmut, Holdine, Hedwig i Heidrun) per homenatjar Hitler.

El nostre programador va saber convertir el col·lectiu de mestres i professors en robots perfectament entrenats per desvetllar el sentiment nacionalista des de l'escola bressol. Els llibres de text són armes que, llegides entre línies, t'ajuden a estimar el Pallars, a venerar Jaume I i a odiar tot el que fa olor de Borbó. Els aficionats del Barça es pensen que criden "independència" perquè sí, sense que ningú els hagi donat la consigna. El gran èxit del gran manipulador de consciències va ser fer que un milió i mig de persones es pensessin que sortien de casa seva, espontàniament, la tarda d'un onze de setembre i es posessin a cridar una sola paraula. Els periodistes de TV3, esclar, també som soldats adoctrinats per crear el pensament únic antiespanyol, amb sofisticades tècniques de manipulació de notícies, ordenació de temes, selecció de convidats i entrevistes encriptades. Algun punt del manual, però, el devem haver aplicat malament, si no no s'explica que haguem trigat gairebé 30 anys a fer que les botigues dels xinesos facin l'agost, al setembre, venent banderes estelades. Vet aquí, de moment, qui fa el negoci.

De què parlarem?

El setembre de 1994 amb l'Antoni Bassas vam començar a fer, a la mitjanit de Catalunya Ràdio, el programa Alguna pregunta més? D'aquell espai de mitja hora algú encara es recorda dels "Neighbours, sempre neighbours, des de 1714", en què l'Antoni -la Veu- llegia una carta d'un lector de l'Abc o l'estirabot d'un articulista que amb Franco vivia millor. Allò volia ser un programa d'humor. Ara, vint anys després i amb un rictus molt més transcendent, les tertúlies de tele i els prime time de ràdio s'omplen, cada dia, amplificant les bajanades que es diuen sobre Catalunya sigui per part d'un ministre, un director de diari, una sotana, un militar sense galons o un programa de Telemadrid… I vinga, cada dia, que si tomba que si gira. Ens hem passat quatre anys amb el monotema de la crisi (i la prima de risc i les agències de qualificació fins a la sopa) i, de cop i volta, des de la Diada, sembla que només existeixi Ítaca i les filípiques que ens envien des d'Espanya. ¿No estem atiant massa l'alineació entre bàndols? ¿No hem d'anar aparcant el periodisme de declaracions? ¿No hi ha més notícies encara que donin menys audiència? I em pregunto de què parlarem, els mitjans, quan siguem independents i quan hagi acabat la crisi. Potser aleshores ens adonarem que, a tres hores d'avió, a Síria, s'estan cometent matances i barbàries tan bèsties com les de segles enrere. La destrossa del mercat d'Alep és un breu de diari mentre el món mira cap a una altra banda potser perquè encara no hem decidit si és pitjor el dictador que hi ha o el règim que vindrà. La vergonya és universal i el silenci mediàtic és, llevat d'excepcions, massa còmplice. Perquè ens hi dediquem una estona, caldrà que d'aquí uns anys J.A. Bayona en faci una pel·lícula, com aquesta que estrena ara sobre el tsunami d'Indonèsia, que ens emociona i esgarrifa.

stats