13/10/2016

Ikea, Nobel, Dylan / Mort natural d’un anarquista

3 min

Ikea, Nobel, Dylan

Apart d’Ikea, els premis Nobel són l’operació de màrqueting més gran i més ben pensada per a Suècia. L’allau de premis científics i, fins i tot, el Nobel de la pau marquen decisivament el currículum d’una persona, però el premi Nobel de literatura, a banda de tocar un autor amb la vareta de la immortalitat, pot arribar a generar un negoci rodó per al món del llibre. M’ho deia ahir, a l’hora d’esmorzar, una de les millors editores del país. Mentre amb l’Ester Pujol fèiem les travesses de cada any -Adonis, Murakami, Roth-, m’explicava fins a quin punt és rellevant, per a una editorial, que un dels seus escriptors sigui distingit amb aquest premi. De cop i volta, deu mil focus il·luminen un nom en el qual, fins a aquell moment, els editors i lectors d’altres llengües potser no s’havien fixat. I, d’un dia per l’altre, a vendre llibres i contractes per a la traducció a tants idiomes com vulguis. En aquesta ocasió, el sorprenent veredicte del jurat de concedir-li el premi a Bob Dylan ha agafat tothom a contrapeu. El Nobel d’enguany, d’entrada, farà que en comptes de vendre llibres es venguin discos. És una jugada perfecta. El nom torna a descol·locar, obre un catàleg mai no explorat fins ara, des del 1901, i genera un debat cultural que, de tant en tant, ens fa falta. M’adono que, majoritàriament, els del món de la música diuen que ja era hora; els puristes de les lletres, amb una mica de fred de peus, més aviat arrufen el nas. Benvinguda la polèmica. En qualsevol cas, i sense ser seguidor de Bob Dylan, és evident que les lletres de les cançons són poesia i, per tant, literatura. Tant de bo que per un Nobel de medicina, o de física o de química, poguéssim passar-nos tantes hores discutint, divertidament, com vam fer ahir a costa del Bob Dylan.

Mort natural d’un anarquista

Potser va ser la seva última broma. El matí que s’havia d’anunciar el premi Nobel de literatura, Dario Fo es va avançar a la notícia i va contraprogramar amb el seu mutis definitiu de l’escena. Una mort natural, al llit de l’hospital de Milà, als 90 anys, té molt mèrit després de tota una vida ficant-se amb el Vaticà, la màfia i Berlusconi. Ell, bufó irreverent, llenguerut i d’esquerres -si és que aquestes tres característiques no són una redundància del mateix joglar- considerava que la sàtira és l’arma més eficaç contra el poder. Sostenia que “el poder no suporta l’humor perquè el riure allibera l’home de les seves pors”. I, durant tota la vida, es va dedicar a això. A dignificar la persona i a esvanir els seus temors a través de la rialla, del pensament mordaç. Pel broc gros o de manera més subliminar, la crítica és present en gairebé un centenar de textos teatrals de Dario Fo, des de la Mort accidental d’un anarquista, que és la seva obra més representada a Catalunya i al món, fins a El zen o l’art de follar, un monòleg escrit a sis mans, amb la seva dona i el seu fill, en què denuncia que la vida sexual de les dones de la seva generació ha estat una gran enganyifa. Quan el 1997 l’Acadèmia sueca li va concedir el Nobel de literatura, va sorprendre que haguessin triat algú que havia començat d’ocurrent monologuista de cabaret i que en tenia prou mirant les notícies de cada dia per estirar el fil d’un podrimener qualsevol i muntar una obra que sacsegés els qui manen. Deia Dario Fo en una entrevista que “ens calen bojos amb urgència”. Es referia, esclar, al món cultural. A l’altra banda de l’actualitat en tenim massa i només cal posar el Telenotícies per triar i remenar.

stats