Publicitat
Publicitat

Junts també a Madrid / L’autocomplaença socialista

Junts també a Madrid

Jordi Pujol va obtenir la majoria absoluta més folgada a les eleccions d’abril de 1984. En aquella segona legislatura, el 46,8% dels votants van confiar en Convergència i Unió, que va arribar als 72 diputats. Els sonen aquestes xifres? La casualitat ha volgut —només així ho contemplo— que la voluntat popular donés, el 27-S, el mateix nombre de diputats independentistes al Parlament, sumant-hi la força més gran i la més petita de l’hemicicle. 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP que treballaran amb el mateix objectiu comú que en els últims mesos els ha dut a fer-se elogis mutus i abraçades que han estat portades de diari. Potser ara no s’entendria que, després de tant remar, fessin baixar el timoner de la canoa. A Artur Mas li va costar pair que, havent guanyat les eleccions del 2003 i el 2006, un pacte de tres partits d’esquerres li arrabassés la presidència. Ara potser ni amb un pot de sals de fruita no podria digerir que, després de com s’ha entès amb David Fernàndez per moure les peces del delicat joc del procés, d’una manera intel·ligent i calculada, els cupaires aprofitessin per apartar-lo de la política. Ningú no podrà dir, tanmateix, que la CUP no seria coherent amb el que ha mantingut a cada debat i a cada entrevista de campanya: que no investirien Mas com a president. Tot i que això no és “ el desafío de Mas”, com diu sempre Pedro Sánchez, em fa l’efecte que el procés quedaria debilitat sense un líder que s’ha jugat la seva carrera política per posar les urnes. Ens avisen que qui negociarà amb Baños serà la triple R (Romeva, Rovira, Rull). M’estimaria més que fos el mateix president qui pilotés de nou aquesta nau. I, posats a negociar, caldria anunciar aviat un acord amb ERC per anar junts a les eleccions al Congrés. Al procés li convindria un Mas president al Parlament i uns Junts pel Sí amb àmplia representació a Madrid.

L’autocomplaença socialista

Em va agradar que Miquel Iceta, la nit electoral, fos dels pocs que felicités públicament i sense embuts els guanyadors de Junts pel Sí. El fair play que el candidat del PSC havia demostrat durant la campanya, el va saber mantenir després del partit. S’agraeix que Iceta sigui, encara, dels polítics que diuen les coses pel seu nom. Però l’endemà, després de l’executiva del partit, ja havia virat el discurs. “Crec que el PSC ja ha començat a remuntar”, va dir Iceta en roda de premsa. I tant, des dels 52 diputats al Parlament de 1999, la seqüència d’escons del PSC al segle XXI és aquesta: 52, 42, 37, 28, 20 i 16. La remuntada, sí, la veiem per tot arreu. D’aconseguir el 37% dels vots amb Maragall, a tenir dos presidents de la Generalitat socialistes —el 2003 i el 2006—, a aconseguir la confiança de tan sols el 12% dels votants. Sempre, des de 1980, el PSC havia estat, de llarg, la segona força al Parlament. Ara ja eren la tercera i, en la propera legislatura, si no fos per la UTE entre CDC i ERC, ja serien la quarta. És veritat que les enquestes els donaven un resultat més baix, també és evident que la trencadissa dins del PSC (l’adéu de Geli o dels Maragall) ha estat una escissió sorollosa, teatral i dolorosa per a les seves sigles. I no és menys cert, encara que Iceta no ho podrà reconèixer ni en privat, que hi ha hagut moments de la campanya que més s’hauria estimat que Pedro Sánchez es quedés, quiet i mut, a Madrid. Però en un Parlament on la dreta ha desaparegut (Unió s’ho mirarà per la tele i el PP ha perdut nou diputats en el camí de Camacho a Albiol), el PSC no ha sabut revifar per l’esquerra. No podem combregar amb rodes de molí: són els seus pitjors resultats de la història. I em fa l’efecte que a Catalunya, sigui dintre o fora d’Espanya, li convindria un PSC més fort.