25/01/2013

L'home de Stamford Bridge

2 min
Andrés Iniesta celebrant el gol que va sentenciar l'eliminatòria. Després d'un partit dur, el geni manxec va imposar el seu talent.

Cada dijous hauria de ser així. Una sessió contínua de Barça. Quan s'acaba el bàsquet comença el futbol, encara que sigui amb la penitència de Telecinco. I quins dos partits tan intensos. Es juguen al gener amb la transcendència de l'abril. Al bàsquet va sortir cara. Al futbol, on no hi ha tant marge per a la sorpresa, també. El Barça Regal, com aquells circs d'abans, sempre sembla abocat a fer "el més difícil encara". Quan sembla que està pitjor i quan s'enfronta al millor rival, treu el millor de si mateix. Pete Mickeal sembla el d'abans de la malaltia i dos australians en hores baixes, com Ingles i Jawai, arriben a semblar jugadors de la NBA. Al meu entendre, la clau de la nit va ser veure l'encert en els tirs lliures. Amb màxima pressió, i amb l'ambient de 15.000 persones en contra, els jugadors de Xavi Pascual van fer una sèrie de 15 de 16 llançaments de falta personal. I, de fet, només Tomic va fallar l'últim quan el partit ja estava més que caducat. La concentració en la mecànica d'aquest llançament demostra fins a quin punt el Barça de bàsquet estava centrat en el partit.

El Barça de futbol, jugant-se un títol fora de casa, sabíem que sortiria amb els cinc sentits de les grans ocasions. La millor demostració és que el primer remat de la primera part (Pedro, al minut 8) va acabar en gol i el primer remat de la segona part (Piqué, al minut 3) també acabava al fons de la porteria d'un Kameni que, un altre cop, va demostrar que seria titular en qualsevol equip de la Premier i s'està morint de marriment a Màlaga. Al Barça, però, li va costar normalitzar el partit. Per tres motius. La gespa, que semblava una pista de patinatge, generava desconfiança als artistes, que estaven més pendents de no relliscar que de buscar la millor passada.

Mateu Lahoz

El segon motiu que feia sortir els jugadors del Barça de polleguera era l'arbitratge, una vegada més, de Mateu Lahoz. Ho deixa jugar tot, s'equivoca en moltes decisions i ensenya targetes insòlites (Busquets per haver protestat, Cesc per una piscina i Alba per una falta que no era). El tercer factor que va complicar el partit al Barça va ser el bonisme, la falta de mala llet per fer una falta tàctica en els dos contraatacs del Màlaga que van suposar els dos gols locals. A la segona part, Iniesta, Messi, Cesc i companyia, amb la tracció a les botes per no patinar tant, van començar a tocar i tocar i tocar fins a fer una altre recital a la Rosaleda com el de fa quinze dies. I quan les coses semblava que es complicaven i podíem anar a la pròrroga, va arribar el gol d'Iniesta. Amb menys èpica que el de Stamford Bridge però amb la mateixa finalitat: mantenir l'opció de guanyar els tres títols.

stats