Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

L’obertura Messi

Distrets amb la Lliga, emocionats amb el comiat de Xavi Hernández i entretinguts amb la guillotinada de Carlo Ancelotti, no hem valorat prou els inesperats rècords de Messi en aquesta temporada, a la qual li queden, encara, dues finals estimulants. Al Barça no recordo cap altre jugador de camp que, en el mateix curs, jugués tots els partits de Lliga i tots els de Lliga de Campions. El 100%. I això ho ha fet Messi, sobre el qual hi havia molts dubtes que, després de vuit anys a l’elit, pogués tornar a ser el que era. Després de la lesió a París, que va patir amb Tito encara a la banqueta, Messi es va passar tot un any -aquí caic, allà m’aixeco- jugant amb unes molèsties que li van fer agafar por de no poder jugar el Mundial. També al Brasil va jugar lluny de les seves millors condicions.

Passada la Copa del Món, amb el cap clar, la musculatura a lloc i un nou dietista que li ha trobat el què de les intoleràncies alimentàries, Messi ha rendit millor que mai. I amb el cap net i el cos a punt ha tingut la intel·ligència futbolística de reinventar-se. Ha sabut llegir què li convenia a l’equip de Luis Enrique i, amb dos puntes com Neymar i Suárez (que ja no són Alexis i Pedro, per dir-ho clar), ha sabut trobar el seu lloc al tauler d’escacs. De cop i volta, Messi ja no és extrem dret, ni fals nou, ni un mitja punta, que eren les tres posicions en què havia excel·lit en la seva carrera. Algú dirà que, enguany, en molts partits, Messi ha passat a ser un centrecampista. I de seguida afegiré que sí, i que ja és el millor centrecampista del món. ¿Com s’explica, altrament, que jugant en aquesta posició nova, entre línies, més endarrerida, hagi continuat marcant més gols que ningú?

En 55 partits, 56 gols. Ja està tot dit. Però la novetat d’aquesta Lliga (i potser doblet i, posats a demanar, triplet) és que en la seva posició més llunyana a porteria, Messi s’ha tret del barret una passada, que ha repetit en dotzenes d’ocasions i que la defensa rival mai no ha sabut com aturar. És la passada de rosca, amb l’interior del peu esquerre, precisa i picada, col·locada a l’esquena de la rereguarda perquè Neymar l’encalci, tot sol, a l’àrea petita o Jordi Alba a l’entrada de l’àrea gran. És cert que aquesta jugada -l ’obertura Messi, en podríem dir- en anteriors temporades ja l’havien rebut Abidal i Henry, però ha estat enguany quan, per repetició, per èxit i perquè ha marcat les diferències a l’hora d’obrir la llauna rival, mereix passar a la història del futbol. Contra defenses tancades com les de l’Athletic Club i el Juventus encara caldrà que Messi despisti, aixequi el cap i faci l’obertura de la glòria.