Publicitat
Publicitat

Luis Enrique: Un tossut amb una idea

Luis Enrique, després de retirar-se del futbol el 2004, es va posar tot de reptes personals. Un any més tard es convertia en un ironman capaç de nedar 4 quilòmetres, pedalar-ne 180 més i córrer una marató, tot seguit. Després de descobrir que “el desafiament dels límits és en el camí de la meta”, es va apuntar a la Marató des Sables, una de les proves més dures del món. Són set dies corrent una marató diària, pel desert del Sàhara, amb la motxilla a l’esquena, dormint a terra i sense dutxar-se ni un sol dia.

Al final de la quarta etapa, a Luis Enrique els dits del peu se li han convertit en sang, llagues i butllofes. L’endemà -així ho va ensenyar un reportatge del Canal+- ni tan sols es pot calçar. Té al davant una etapa de 75 quilòmetres a 45 graus i no és que no pugui córrer, és que camina molt coix. Es planteja retirar-se. Dubta, però no tira la tovallola. Triga tretze hores a fer el recorregut i arriba de nit amb una llanterna al cap. Però arriba. El repte, per a Luis Enrique, és tan físic com mental. El desafiament és tan al límit que només són capaços de suportar-ho els qui es blinden del dolor. Al setè dia, va arribar a la meta final. Objectiu aconseguit.

Luis Enrique va arribar al Barça amb una idea de futbol (“Cal sorprendre els rivals per diferents vies”) i, malgrat els abrandats dubtes de l’entorn, ha sabut mantenir-s’hi fidel. Se li va criticar el futbol més directe, se li van menystenir les rotacions però ell es va mantenir fidel a la idea inicial. Sabia que, per arribar a l’èxit final, havia de perseverar, no rendir-se i aïllar-se del soroll extern, sovint interessat. “No tinc capacitat per acceptar les crítiques, ni les escolto, ni les llegeixo”, va dir a l’octubre, després de perdre el partit al Bernabéu. Les tensions interiors han sigut més dures de portar. Ell va arribar i, a la seva presentació, va dir: “El líder sóc jo”. L’afició necessitava aquest missatge però al vestidor no va ser tan ben rebut. Ell sabia que havia d’aconseguir que per a Piqué i Alves el futbol tornés a ser prioritari i, a l’octubre, que la introducció de Suárez no perjudiqués els egos i el rendiment de Neymar i Messi. Al brasiler i l’argentí els va donar més dies de vacances de Nadal però, en tornar, Messi li va faltar al respecte en un entrenament i, després d’asseure’l a la banqueta a Anoeta, se les van tenir. En aquell moment, el cos de Luis Enrique li demanava un gest de disciplina exemplar, però la intervenció de Bartomeu, amb llargues sessions de conversa amb un asturià tossut i sorrut, va aconseguir que el carro no anés pel pedregar. Luis Enrique, en un moment clau, va tenir prou intel·ligència i generositat per posar el Barça, i de nou l’èxit final de l’equip, per damunt de la seva persona. Amb llagues, butllofes i sang ha aconseguit portar l’equip fins a la meta, patint però guanyant totes les etapes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT