L’últim Sant Jordi del Carles
PeriodistaNo fa ni sis setmanes. El dia de Sant Jordi vam començar la jornada de costat, colze a colze, a la parada de l’ARA de la rambla de Catalunya. En arribar, a les deu del matí, el Carles ja signava exemplars de La vida que aprenc. Em va fer il·lusió veure que ja tenia una cua de lectors -tan llarga, ordenada i il·lusionada per acostar-se a l’autor- que, amb les dues hores que pretenia signar, no la podria acabar ni de bon tros. En la seva hora sublim, va enretirar la pila de llibres que tenia al davant i em va fer lloc al seu costat. No li vaig preguntar com estava. No calia. El Carles estava guapo. Encara duia els cabells molls de la dutxa matinal, em va semblar que estrenava jaqueta i tenia, aquell diumenge, la mirada convençuda que viuria un Sant Jordi especial. El pensava gaudir intensament. L’assaboriria -em va dir- fins on l’empenta del dia li donés forces. S’havia posat unes hores de descans al migdia, per no acabar rebentat com li havia passat just un any enrere.
Un a tocar de l’altre, cadascú atenia els seus lectors, els mirava als ulls i escrivia la dedicatòria pertinent. Lògicament, sentíem les converses respectives. Discrets tots dos, ningú es ficava en la intimitat de l’altre. Ara, però, ja puc donar fe que en aquell minut curt en què els lectors s’atansaven al Carles no li van deixar de dir les coses boniques que ell reivindicava que ens diguéssim. Trasbalsava veure fins a quin punt els seus seguidors -lectors dels seus articles, subscriptors del diari o fidels de les seves intervencions a la ràdio o a la tele- s’emocionaven davant seu. Uns li recordaven una frase que s’havien après de memòria, d’altres li agraïen un article concret i n’hi havia molts que li donaven coratge, li desitjaven salut o l’animaven, cadascun a la seva manera. I ell, sense parar de signar, sentia com uns li deien que el veien molt bé i d’altres li explicaven casos, sovint en primera persona, de gent que havia passat pel mateix tràngol, la mateixa lluita que ell -els eufemismes de sempre-, i se n’havien sortit. Quan qui tenia al davant era una mestra, un professor o una infermera, notaves que l’excitació per parlar amb el Carles es transformava, en molts casos, en una devoció fora mida. Hi havia, en les seves paraules, alguna cosa d’agraïment personal, d’orgull gremial, d’admiració cap a algú que havia entès que la vida és en els detalls i que vindicava la feina del seu col·lectiu, massa sovint invisible. El veneraven com si en Capdevila hagués estat l’únic prou valent, o prou diferent, o prou sensible, que hagués fet justícia amb la seva feina, sempre abnegada.
Amb sentit de l’humor i educació
De cop i volta, com que a tot arreu hi ha persones amb escasses capacitats comunicatives, una dona es va ficar de peus a la galleda. Després de més d’una hora i mitja de cua, havia arribat el seu torn. Va posar el seu llibre obert damunt la taula i, mentre l’autor firmava, la dona li va deixar anar un “Avui fas mala cara”. Les persones de la cua que la van sentir la van reprendre: “Però què diu, ara?” Jo la vaig afusellar amb la mirada i em vaig retenir per no dir el que pensava... El Carles, flegmàtic, astorat per la inopinada sinceritat d’aquella lectora, va beure un glop d’aigua, va enroscar el tap de l’ampolla i amb un somriure esqueixat s’hi va adreçar: “Miri, farem una cosa. Es gira i fem com si vostè arribés aquí al davant i tornem a començar, d’acord?” La millor sortida. Amb sentit de l’humor i amb educació. Ves per on, els dos grans recursos que l’han caracteritzat i les dues banderes per les quals ha lluitat, personalment i professionalment.
En el missatge de Cap d’Any que el Carles em va enviar -a mi i a tots els seus contactes, suposo- remarcava, precisament, que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. “Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient”. Ha predicat amb l’exemple durant 51 anys. Massa poc.
