Publicitat
Publicitat

Mas i Rajoy, dos líders garratibats

CiU guanya a Catalunya, continua sent la primera força, però el retrocés és sonat i Barcelona, patapum, se l’emporta el run run menystingut d’Ada Colau.

La nit de les eleccions municipals del 2015 deixa dues imatges insòlites dels guanyadors si mirem, esclar, els mapes a vista d’ocell. És el moment de la compareixença d’Artur Mas i de l’absència incomprensible de Mariano Rajoy, dos homes que no es presentaven per a alcaldes però que havien convertit aquests comicis en més que unes votacions. Per a cap dels dos no va ser un diumenge qualsevol. Van convertir-se, ves per on, en dos guanyadors perdedors. El Partit Popular guanya a Espanya, continua sent la primera força, però el retrocés és important. I, a sobre, se li pot escapar la ciutat de Madrid a mans d’una nova candidatura popular.

CiU guanya a Catalunya, continua sent la primera força, però el retrocés és sonat i Barcelona, patapum, se l’emporta el run run menystingut d’Ada Colau. Amb quina cara van sortir a aguantar el tipus l’un i l’altre? Com es dissimula, en directe, el fracàs mal paït?

Artur Mas va aparèixer a les onze tocades al costat de Xavier Trias i, mentre l’escoltava de braços plegats, li va detectar a Mas dos tics, dues esgarrifances, que no li havíem vist abans. El seu discurs, en canvi, va tenir la serenitat i la professionalitat d’altres ocasions que s’ha hagut d’empassar algun gripau. El Mas de les males notícies té la virtut de ser sincer (“No ens n’hem sortit”), d’acceptar els resultats amb resignació evaporada i de tenir paraules amables, fins i tot per a un Xavier Trias que li ha fallat. El mateix alcalde sortint li va dir clarament mirant als ulls del president: “Em sap greu per tu”. Artur Mas, quan va escapçar el seu primer mandat a la Generalitat, va demanar “un vot excepcional davant d’una situació excepcional”. Molts dels convergents ocasionals no li van fer cas i la davallada de CiU va ser profunda. Dijous passat, gairebé al final de campanya, Mas va repetir aquest arriscat caixa o faixa.

Amb un Trias contra les cordes per l’ascensió de Colau a les enquestes, Mas va jugar amb foc amb un altre ultimàtum: el procés cap a l’estat propi només podrà continuar si Barcelona capital té una alcaldia independentista. Tampoc no se n’ha sortit i, de cop i volta, aquesta rebolcada deixava el seu lideratge perquè s’adona -capítol dos- que la ciutadania no balla la cançó que ell canta, per més que el president ho demani. Si Barcelona li donava l’esquena, el procés se n’anava en orris. Així ho va dir i així ho vam entendre.

I ara li caldrà agafar el timó de l’avi, penjat al seu despatx del Palau, i fer un altre gir argumental que ahir ja va començar a insinuar. Aquestes municipals havien de ser la sala d’espera de les eleccions a les plebiscitàries del 27-S -així ho havien pregonat Convergència i Esquerra i l’ANC- i ves que no siguin la sala del preoperatori. Millor això que la sala d’autòpsies.

Del Majestic a l’Estació del Nord

Alguna cosa es devien ensumar a la federació quan, per primera vegada en dècades, la nit convergent no se celebrava a l’opulència de l’Hotel Majestic del passeig de Gràcia sinó que s’havien traslladat a l’austeritat de l’equipament municipal de l’Estació del Nord. Sobtava veure els militants asseguts en cadires plegables de fusta i amb unes tovalles blanques, de plàstic, amb un estampat de peixos. CiU va passar de ser al primer carrer comercial de facturació de tota la pell de brau a una estació des d’on s’agafen autobusos que porten a molts destins diversos però que no menen a Ítaca, precisament.

La imatge d’Ada Colau -cara neta, sense arracades- va ser la d’algú que no se sorprèn del seu èxit i que, malgrat l’emoció, manté una rialla que l’ha fet propera. Va ser la primera a aparèixer, amb pressa, també, per a la revolució comunicativa. Diu que no li agrada fer-se la víctima, que li agrada ser protagonista i que no vol que mai més hi hagi ciutadans de primera i de segona. Veurem com se’n surt amb la macedònia municipal que li queda a la ciutat de Barcelona.

Mariano Rajoy, a diferència de Mas, li costa més de dissimular els disgustos. Ahir, per exemple, a mitjanit, a l’hora de tancar aquest article, ni havia comparegut ni tenia cap intenció de fer-ho. Podia penjar-se algunes medalles però, tot i així, va decidir fer un mutis incomprensible i enviar el solitari Carlos Floriano a fer una anàlisi, tòpica i insípida, dels resultats de la nit.

Rajoy, per garratibat que estigui, hauria de donar la cara, però té massa fronts oberts que li compliquen la vida. No només batalla contra la crisi des del poder, com Mas, sinó que a nivell espanyol li han sorgit rivals dins i fora de casa. Per exemple, un Albert Rivera que, amb més ganxo que partit, amb oratòria i padrins mediàtics, ha sabut estar de moda.

La ‘lideresa’ guanya les eleccions

Rajoy, dins del PP també lluita, des de fa temps, contra el mono de protagonisme d’Aznar i contra una sòcia com Esperanza Aguirre, ambiciosa i matxacona, que porta deu anys fent-li el llit. Ahir la lideresa va guanyar les eleccions a l’últim revolt, però el PP potser anirà a l’oposició de l’Ajuntament. Rajoy se’n devia anar a dormir amb un sentiment ambivalent. Potser se li ha escapat Madrid però ha derrotat una rival interna.

Aquest dilluns potser no serà tan dur. Com cada dia comprarà el Marca i veurà, amb satisfacció pàtria, que Alberto Contador, després de l’escalada de Madonna di Campiglio i, si res no ho esguerra, s’endurà el Giro d’Itàlia.