Publicitat
Publicitat

Obsessions rendibles / Fer-s'ho a sobre

Obsessions rendibles

Ja tocava. No hauria de costar tant trobar, a la cartellera, una comèdia que faci riure. Ja era hora, també, que una pel·lícula de Woody Allen tornés a fer esclafir tot un pati de butaques al mateix moment i en moltes ocasions. Segona bona notícia: tot i els preus i la pujada de l'IVA, la sala del Renoir Floridablanca era plena. La versió original, per sort, ja no és dissuasiva. Al contrari, les pel·lícules d'Allen s'han de veure en anglès, sobretot si hi surt ell. I aquí no només hi apareix, sinó que torna a estar brillant fent de productor musical jubilat que arriba a Roma per conèixer els consogres que, ves per on, tenen una funerària i una estranya habilitat.

Roma completa el paisatge europeu de Woody Allen. Tant Londres, Barcelona com París, igual que ara la capital italiana, surten de postal. Et vénen ganes d'agafar un avió -que no sigui de Ryan-air- i anar-hi. A Match point em va interessar el vessant tenebrós del protagonista. A Vicky, Cristina… em vaig entretenir reconeixent els espais i buscant la Lloll, el Joel Joan o el Basté traient el nas en un museu. A Midnight in Paris em vaig perdre en una fantasia que va agradar més als crítics que no pas a mi. A To Rome with love he rigut de valent. A gust. M'he quedat amb les ganes de tornar a gaudir d'aquesta història que, en realitat, són quatre pel·lícules paral·leles amb un Roberto Benigni que és més Benigni que mai o una Penélope Cruz que homenatja la Sofia Loren en la seva plenitud. Quatre arguments amb tres de les obsessions de sempre de Woody Allen: la repressió sexual (i la desinhibició), la fama (una crítica mordaç) i la moviola de la vida (els retrets pel que hem fet i els remordiments pel que hem deixat de fer). En el fons, entre rialla i rialla, és menys comèdia del que sembla.

Fer-s'ho a sobre

De vegades comencem la casa per la teulada. Amb les penúries que passa la gent i les prioritats que té la ciutat, que Barcelona estigui obrint ara una polèmica sobre si els bars amb terrassa al carrer han de deixar entrar al lavabo qualsevol vianant que tingui una necessitat sembla una broma. Fer un pipí quan se'n tenen ganes és un problema de primeríssim Primer Món en un moment en què tenim urgències de Segon i comptes d'explotació de Tercer. Està bé que el govern de Xavier Trias miri de posar ordre amb una nova normativa per a les terrasses dels bars. És lògic que es regulin horaris, estufes i para-sols, però que a canvi de deixar pixar tothom permetin posar més taules no té solta ni volta. El propietari ja pagarà prou impostos per ocupar l'espai públic, però la llei està de part seva pel que fa al dret d'admissió i que el lavabo sigui d'ús exclusiu per als clients. És de sentit comú, també, que si el cambrer veu algú molt necessitat, faci els ulls grossos i el deixi passar sense consumir. Tots, però, en alguna ocasió hem comprat una ampolleta d'aigua o hem pres un cafè tan sols per poder gaudir del lavabo del local. Qui més qui menys sap, també, a quina planta d'El Corte Inglés podrem pixar de franc sense que ningú ens interpel·li. La manca de lavabos públics ens ha obligat, durant anys i panys, a buscar-nos la vida per buidar la bufeta. Quan viatgem, veiem amb enveja com en grans ciutats turístiques -i Barcelona aspira a ser-ne- sovint hi ha un rètol al carrer que t'indica on hi ha el lavabo més proper. Allà, a canvi d'una moneda, se t'obre la barrera i et pots asseure en una tassa que sol estar com una patena perquè hi ha algú que la neteja. Si ho fan a Estocolm o Venècia, per què no ho organitzem aquí? És cosa de l'Ajuntament, que està pixant fora de test.